El cinema social sense trampes que no veuràs mai a Netflix

A les pel·lícules dels germans Dardenne s’hi entra fent el cor fort i se'n surt rebregat. Així ha estat des de sempre, i així continua sent. Que el seu estil de cinema social aspre, hereu del documental i sempre lluny d’estructures narratives rígides, melodramatismes i moralismes ja el tinguem metabolitzat com a espectadors potser no vol dir que el tinguem amortitzat. Perquè és cert que a Recién nacidas no hi ha cap sorpresa o innovació. Però, en altres mans, aquest film que segueix la vida de cinc adolescents en risc d'exclusió social allotjades en un centre d’acollida per a mares joves de Lieja seria un cataclisme (tot i que La maternal, de Pilar Palomero, amb una temàtica molt semblant, també estava prou bé).

Però els Dardenne, com acostuma a ser habitual, no sotmeten l’espectador a un suborn sentimental: no forcen l’empatia per cap dels personatges d’aquest drama coral ni amaguen els seus defectes, no els victimitzen ni els castiguen. No jutgen. I aquest punt de vista que pot semblar d’entrada equidistant, en realitat és un posicionament molt clar en favor de la justícia social: aquestes cases maternes són un servei públic necessari, independentment que les persones que acullin ens caiguin bé o malament, tinguin milions de defectes o cap ni un. És per aquesta fermesa de principis ètics i estètics que posar-se ara a arrufar el nas davant d’un nou títol de Jean-Pierre i Luc Dardenne perquè s’assembla massa als anteriors és, com mínim, frívol.