La predestinació del cognom Flores

Flores para Antonio rima en assonant amb un altre documental recent, La guitarra flamenca de Yerai Cortés. Ambdues pel·lícules giren al voltant d’un artista nascut dins de la cultura gitana que decideix fer servir el cinema de no-ficció per investigar i desembolicar tot el teixit de secrets i mentides al voltant de les figures dels seus progenitors. En el cas de l’actriu Alba Flores, concretament, utilitza la càmera (de vegades al davant, d’altres agafant-la ella mateixa) com una eina organitzadora i reveladora: per moltes imatges d’arxiu que hi hagi del seu pare Antonio, el fill de Lola Flores i Antonio González El Pescaílla, no és fàcil fer-se un idea de qui era exactament.

El documental, més convencional del que Isaki Lacuesta ens té acostumats, però certament efectiu i emotiu, s’endinsa en aquesta nebulosa al voltant del germà mitjà de Lolita i Rosario. Més enllà del retrat a partir del seu caràcter bohemi, les perilloses addiccions i les amistats faranduleres (al film apareixen Joaquín Sabina, Ariel Rot, Antonio Carmona…), aquest és un film sobre com gestionar un llegat artístic familiar que pot esdevenir maledicció: el cognom Flores generava unes expectatives que podien dur els seus portadors al curtcircuit existencial. I això val tant per a Antonio com per a Alba Flores, que tothom es pregunta per què mai es va voler dedicar a la música i va deixar de cantar als 8 anys, després de la mort de son pare. Al final, tots dos són personatges que, de manera més dramàtica o més obliqua, fugen del seu destí.