Una pel·lícula 'feel good' a ritme de gaites i panderetes

Les rondallas que donen nom al darrer film de Daniel Sánchez Arévalo no són contes fantasiosos explicats a la vora del foc, sinó formacions de música tradicional arrelades a la regió de Pontevedra, que participen en competicions que poden derivar en coreografies espectaculars que miren més enllà del folklore. Així ho va descobrir el director d'Azuloscurocasinegro en veure la gravació d’una colla que atacava amb gaites, panderetes i timbals el Thunderstruck d’AC/DC. Aquesta va ser l’espurna que inspirà Rondallas, comèdia dramàtica on la música és l’argamassa que torna a unir un poble tocat per la tragèdia del naufragi d’un vaixell pesquer.

Javier Gutiérrez és l’encarregat d’aixecar els ànims perquè els seus veïns desmoralitzats tornin a agafar els instruments, tot i que Sánchez Arévalo comprèn que el sentiment de comunitat necessita una coral, i no dubta en desplaçar el focus per donar relleu i carisma a la resta del repartiment. Llàstima, però, que la idiosincràsia dels espais i personatges és contemplada des d’un cert tipisme, recreant-se en la sonoritat de l’accent gallec sense ni tan sols plantejar-se que els protagonistes puguin expressar-se en la seva llengua. En qualsevol cas, se li ha de reconèixer a la pel·lícula el mèrit de convertir en matèria d’intriga dramàtica la tria de la cançó que el grup ha d’interpretar en el seu retorn triomfal… i que acaba sonant tan catàrtica com quan era corejada al Camp Nou durant els anys en què Guardiola seia a la banqueta.