Cercar la felicitat en les comèdies de Hollywood

En un seminal estudi sobre les comèdies romàntiques del Hollywood clàssic, La recerca de la felicitat, Stanley Cavell proposava interpretar aquestes pel·lícules com a paràboles espirituals sobre el desig de viure millor. El filòsof nord-americà sostenia també que la singularitat d’aquests films radicava en la insistència a retratar la retrobada dels seus protagonistes, la possibilitat de “reunir-se una altra vegada”. Aquests preceptes definits per Cavell afloren a l’encantadora Sin conexión, una comèdia amb regust de drama en què una parella amb fills decideix separar-se de forma civilitzada i cercar nous horitzons mentre es fa evident que són incapaços d’oblidar-se mútuament.

Per construir aquesta faula sentimental –amanida per la inesperada incursió del personatge masculí (un magnífic Will Arnett) en el món de la comèdia de monòlegs–, el director Bradley Cooper decideix fer memòria i recrear el caos escènic i emocional que ell mateix va representar com a actor a La part positiva de les coses (David O. Russell, 2012). Fent servir un to agredolç i un tempo allegro per explorar un conjunt de preocupacions adultes, Sin conexión remet a l’enyorat univers de les pel·lícules de James L. Brooks, Judd Apatow i Woody Allen. I, per si això no fos suficient, el film fa gala d’una lloable mancança de crueltat envers els seus personatges, que propaguen pel relat una aura reconfortant d’empatia i noblesa.