El subjectivisme explicat amb una faula tendra, enginyosa i juganera

Primer acte: Les dades, només les dades (més o menys). La vida de Chuck està dividida en tres actes. Cadascun és d’un gènere diferent: un relat apocalíptic, una anècdota musical i una història d’iniciació. A més, aquest film que adapta un llibre de l'Stephen King més amable i humanista (el de Compta amb mi o La milla verda) comença pel final: de la mort del personatge fins a la seva infantesa. I Mike Flanagan, un autor avesat al terror, s’estrena en un registre fantàstic sentimental i fabulador, que pot recordar La vida secreta de Walter Mitty, Forrest Gump o Amélie.

Segon acte: Sempre hi ha rondinaries. La pel·lícula de Flanagan té una estructura una mica capritxosa i inconnexa. La veu en off és repetitiva i embafa. El món voluntàriament artificial que posa en pantalla, que recorda el d’El xou de Truman, és cursi. I la poesia, quan s’explica massa (com els versos de Walt Whitman que aquí se sobreanalitzen en excés), deixa de ser, justament, poètica.

Tercer acte: Un altre cinema del bon rotllo és possible? Com es pot veure en aquest mateix text, un joc narratiu formal no sempre és sinònim d’atreviment majúscul. No és genialitat. Tanmateix, convida l’espectador-lector a descodificar la informació seguint altres pautes i fa aflorar els seus sentiments de manera diferent. Aquest capital no se li pot negar a La vida de Chuck, una pel·lícula feel-good sobre el solipsisme que no et dona el discurs mastegadet. O almenys, no tot.