Enterrat en un maquillatge en què només reconeixem la mirada ferotge de l’actor, a El instante más oscuro Gary Oldman es posa a la pell d’un Winston Churchill acabat de nomenar primer ministre del Regne Unit, i assetjat per les notícies de l’expansió nazi a Europa. El d’Oldman no és l’únic Churchill de la ficció contemporània: recentment, Michael Gambon, Brian Cox i John Lithgow també han recreat la seva figura. L’ego del polític no se sorprendria de saber que mig segle després de la seva mort, les pantalles s’omplirien amb el fum dels seus sempiterns havans. Però difícilment s’hauria imaginat les connotacions que tindria ressuscitar la seva retòrica en la defensa aferrissada de l’imperi britànic sota els núvols del Brexit.
Encara hem d’agafar una mica de perspectiva per analitzar aquest brot churchillià en el cinema britànic. Del que no hi ha dubte és que la seva oratòria resulta fonamental a El instante más oscuro, un drama polític que Joe Wright planteja com una pel·lícula de terror, en què Churchill és l’únic capaç de veure el monstre en Hitler, mentre que el seu entorn el titlla d’irracional i s’inclina per negociar amb el feixisme. La desesperació del protagonista és mostrada aïllant-lo en espais estrets –ascensors, finestres– i envoltats de foscor, que ell il·lumina amb un do per, com diu un personatge, “mobilitzar la llengua anglesa a la batalla”.
