Cinema
Cultura  /  Cinema 21/05/2022

Les mil i una històries de George Miller, Tilda Swinton i Idris Elba a Canes

Ruben Östlund torna a optar a la Palma d'Or amb la comèdia salvatge 'Triangle of sadness'

3 min
El director George Miller, el productor Douglas Mitchell, l'actriu Tilda Swinton i l'actor Idris Elba, a la presentació de 'Three thousand years of longing' a Canes

Enviat especial a CanesLa carrera de George Miller està plena de cops de timó impossibles: de l'acció postapocalíptica de la trilogia Mad Max a la comèdia fantàstica Les bruixes d'Eastwick i el melodrama clàssic de L'oli de la vida; del cinema familiar de les sagues de Babe o Happy feet a la pel·lícula més salvatge i frenètica del Hollywood recent, Mad Max: fury road. En aquest sentit, 3.000 years of longing, que s'ha presentat a Canes fora de competició, podria ser la síntesi de les mil i una històries que Miller porta a dins, una celebració de l'art de fabular, del poder dels mites i de l'amor com la gran història de les nostres vides. Una pel·lícula irregular i excessiva –el tercer acte no s'acaba mai– però contagiosa en el seu absolut desinterès per les tendències actuals de Hollywood i el cinema fantàstic actual: després d'un èxit com el de Fury road, Miller tenia una sola oportunitat per fer el que li donés la gana i ha fet la pel·lícula més extravagant, inclassificable i sincera.

En aquesta adaptació del conte The Djinn in the Nightingale’s Eye d'A.S. Byatt, una “narratologista” (Tilda Swinton) es dedica a viatjar pel món oferint xerrades sobre els mites de la humanitat i a investigar el que tenen en comú. Sense pares ni marit ni fills, la seva vida són les històries i no troba a faltar el marit que la va deixar fa temps per una dona més jove. Per això no sap què contestar quan un geni mig despullat i d'orelles punxegudes (Idris Elba) se li apareix a l'habitació de l'hotel a Istanbul –la mateixa on Agatha Christie va escriure Assassinat a l'Orient Express– i s'ofereix a concedir-li “els tres desitjos que el seu cor anhela”. El que sí que interessa a Swinton és la història del geni i les seves aventures amb la Reina de Saba o les concubines de Suleiman el Magnífic; però la història que realment importa a l'espectador és la de Swinton i Elba, amb una química natural que s'alça per damunt de la fantasia delirant de la situació que interpreten.

Tilda Swinton i Idris Elba a '3.000 years of longing'.

En la naturalesa desbordant i excessiva del film hi van implícits també els seus defectes, sobretot la deriva cap a la solemnitat i el dramatisme d'un tram final que, al traslladar l'acció de l'habitació d'hotel a la casa londinenca de Swinton, es carrega part de la màgia que la pel·lícula havia construït fins aleshores. També resulta frustrant que, després de reivindicar els efectes especials pràctics a Mad Max: fury road , Miller s'entregui ara als efectes CGI de garrafa. Però queda l'atreviment d'una pel·lícula sense por a explicar contes de fades ni a reflexionar sobre la importància que tenen per ajudar-nos a donar sentit a tot allò que no entenem de la vida, que sol ser molt.

Östlund, príncep de la sàtira grotesca

En competició oficial, primera pel·lícula d'un director que aspira a repetir Palma d'Or. Després de l'èxit a Canes de The square , Ruben Östlund es confirma com a príncep de la sàtira incorrecta i cruel amb Triangle of sadness, comèdia despietada sobre els fastigosament rics i els seus privilegis que té com a fil conductor la parella formada per un model masculí i una influencer curts de gambals que fan un creuer de luxe en companyia d'un repertori patètic de milionaris russos, traficants d'armes i gurus tecnològics, sense oblidar el capità alcohòlic i socialista que interpreta Woody Harrelson. El film contempla els seus personatges sense empatia i els deforma fins a la caricatura per extreure –quasi a la força– la rialla del públic, sobretot quan porta a l'extrem situacions tan grotesques com la del sopar de gala, versió gore i sense frens del que ja va rodar a The square. L'humor ferotge i efectista d'Östlund té la virtut de riure's de tot el que es belluga, però la seva falta de compassió i humanitat acaba saturant, sobretot en la seva relectura àcida de la rebel·lió de les classes oprimides. No es descarta, però, que torni a guanyar la Palma d'Or.

stats