Cinema

Kristen Stewart: “Ja n'hi ha prou de fer cinema gai només sobre el fet de ser gai”

L'actriu nord-americana presenta a la Berlinale el 'thriller' lesbià 'Love lies bleeding', de Rose Glass

4 min
Kristen Stewart al Festival de Berlín

Enviat especial al Festival de BerlínUn any després de ser la presidenta del jurat oficial més jove de la història de la Berlinale, Kristen Stewart ha tornat al festival per presentar el vibrant drama criminal Love lies bleeding, que remena i subverteix els codis del thriller a través de l'abrasiva història d'amor entre la Lou i la Jackie, entre la solitària treballadora d'un gimnàs que interpreta Stewart i una jove culturista fugida de casa (una quasi debutant Katy M. O’Brian). Ambientada en uns anys 80 entesos no com a escenari nostàlgic sinó com a paradigma dels excessos de la cultura nord-americana, la Lou i la Jackie són el centre d'una pel·lícula que creix i es multiplica en cada gir de guió, plena a vessar d'armes, sexe, violència, assassinats, esteroides i al·lucinacions, però sobretot d'un sentit de l'humor corrosiu del qual no s'escapen ni les seves protagonistes, atrapades en una trama criminal que posa a prova el seu amor.

Love lies bleeding representa un gir respecte al debut de la seva directora, la britànica Rose Glass, que a Saint Maud seguia el tortuós viacrucis religiós de la cuidadora d'una ballarina prostrada. El nou treball de Glass, produït com el primer per l'estudi de moda A24, abandona la foscor malaltissa del terror gòtic per retratar amb naturalitat i empatia la relació de les dues protagonistes, des de l'atracció immediata que sent la Lou pel cos musculat i poderós de la Jackie a la vivència compartida d'una passió desfermada o la gelosia homicida d'un cor trencat.

Stewart, que va anunciar que era lesbiana el 2017, ja havia interpretat personatges LGTBI, però amb Love lies bleeding marca un punt d'inflexió pel que fa a la representació de les persones queer al cinema. “No podem seguir donant-nos copets a l'esquena per donar espai a les veus marginades únicament per parlar de la seva marginació –ha dit l'actriu en roda de premsa–. Fa molt temps que som aquí, i ja n'hi ha prou de fer cinema gai només sobre el fet de ser gai; aquesta era s'ha acabat”. Stewart ha recordat la comèdia romàntica LGTBI que va fer el 2020, L'estació de la felicitat. “Em va encantar fer-la perquè era una pel·lícula de Nadal comercial i convencional, el tipus de cosa que mai no se'ns havia permès tenir –diu–. Però ara m'interessa mostrar perspectives més marginals, però per mostrar la seva experiència: el que estimen, els seus desitjos, d'on venen, què volen... I no sentir-me en un fotut pedestal com a representant d'un col·lectiu”.

Lesbianes assassines

És inevitable pensar en l'assaig de Francina Ribes Ausencia y exceso: Lesbianas asesinas en el cine de Hollywood (Dos Bigotes, 2023) mentre veus Love lies bleeding, on l'arquetip de la lesbiana assassina no es planteja des del clixé moralitzant del Hollywood clàssic sinó com a sàtira de la cultura masclista portada a l'extrem que en la pel·lícula encarnaria el pare de la Lou, un Ed Harris passat de voltes com a propietari d'un surrealista camp de tir i cacic a l'ombra del poble. La pel·lícula no justifica la violència de les protagonistes, que en el cas de la Jackie pot arribar a ser molt extrema, però la situa en un context tan misogin que acaba resultant emancipadora. I enfilant el tercer acte de la pel·lícula, s'allibera del realisme i convida el fantàstic a un final de festa memorable.

Mentre Love lies bleeding es presenta fora de competició, la secció oficial de la Berlinale continua sense oferir la pel·lícula contundent i rodona que justifica tot un festival, però sí obres estimulants com el documental Dahomey, sobre la restitució de 26 obres d'art espoliades per França a finals del segle XIX del regne de Dahomey, a l'actual república de Benín. La francosenegalesa Mati Diop segueix de prop el retorn al seu país de les peces, que inclouen un tron reial i escultures de reis, cosa que confereix solemnitat i ressonància històrica a l'esdeveniment, però també introdueix tots els debats i arguments que suscita entre la població local, des de la celebració lògica per la recuperació del patrimoni perdut a la indignació pel que encara falta i la fractura identitària del colonialisme que tot plegat posa de relleu.

També torna a la competició de la Berlinale el francès Bruno Dumont, però no amb un drama aspre i rigorós com el biopic sobre Camille Claudel que va portar el 2013, sinó amb una comèdia extravagant fins a dir prou. L'empire reprèn el món de les sèries Petit Quinquin i Coincoin et les z'inhumains i el seu humor absurd que beu tant de les pel·lícules de l'Inspector Clouseau i el cinema de Tati com del còmic francobelga. La novetat és, aquest cop, la introducció de la ciència-ficció en forma d'una trama còsmica que enfronta dues civilitzacions alienígenes, una bondadosa i l'altra maligna, però en el mateix poblet de la costa nord-oriental francesa on transcorrien les sèries anteriors. Amb naus especials en forma de catedrals, lluites amb espases làser i viatges entre dimensions, delirant fa curt per descriure un artefacte tan estrambòtic i lliure.

stats