El Lleopard d'Or desafia la repressió del règim iranià

BarcelonaAli Ahmadzadeh no ha pogut anar a Locarno a rebre el Lleopard d'Or per Critical Zone, la seva hipnòtica road movie per un Teheran ocult. Al cineasta no se li permet abandonar l'Iran, ja que està acusat no només de filmar la pel·lícula sense autorització, sinó també d'enviar-la al festival d'amagat. Ha recollit el premi el seu productor, Sina Ataeian Dena, també iranià però que es va establir a Berlín el 2015, després de presentar com a director al certamen suís un altre film dissident, Paradise. És innegable, doncs, la càrrega política que adquireix aquest Lleopard d'Or concedit pel jurat que presidia l'actor Lambert Wilson i del qual també formava part l'actriu iraniana Zar Amir Ebrahimi (Holy Spider), que va fugir del seu país el 2008 per instal·lar-se a França.

Els premis als festivals no només van de reconèixer les millors pel·lícules. En aquest cas, l'espaterrant Do not expect too much from the end of the world de Radu Jude ha estat mereixedora de l'altre guardó important del palmarès, el Premi Especial del Jurat. El director romanès ja té un nom força consolidat en el panorama cinèfil i el brutal ressò crític del film a Locarno li ha garantit la presència en altres certàmens d'anomenada fins i tot abans de l'anunci del palmarès. Per a Critical Zone, en canvi, el Lleopard d'Or suposa disposar d'un impuls imprescindible per accedir al circuit internacional que no li garantia una altra posició en la jerarquia de premis.

I que quedi clar: al tercer llargmetratge d'Ali Ahmadzadeh, després de Kami's Party (2013) i Atomic Heart (2015), aquest guardó no li queda pas gros ni es limita a reconèixer-ne la resistència política. Critical Zone és una de les propostes més potents de la temporada, una road movie nocturna i al·lucinada per la cara oculta de la capital iraniana de la mà d'un petit traficant de drogues. La pel·lícula hi entronca i alhora es desvia de la tradició més realista del cinema iranià. No deixa de ser un viatge en cotxe per la ciutat com tants altres que hem emprès de la mà d'Abbas Kiarostami o Jafar Panahi, però plasmat des d'una estètica més hipnòtica, que s'apropa en alguns moments a la psicodèlia i l'abstracció. Rodada de forma clandestina just abans de l'esclat revolucionari feminista que va seguir l'assassinat de Mahsa Amini, Critical Zone recull l'estat d'ànim en suspensió d'una part de la ciutadania iraniana i les seves ànsies d'evadir-se literalment o mentalment d'aquest entorn asfixiant. La narració la condueix un home, l'Amir (Amir Pousti), però la majoria de persones amb qui es troba en aquesta odissea underground per Teheran són dones. Una d'elles protagonitza la seqüència culminant del film, que plasma un anhel sexual femení irrefrenable malgrat les repressions. Una escena no explícita que tanmateix les autoritats iranianes han utilitzat per condemnar Critical Zone per "pornogràfica".

El bo i millor d'aquesta edició

La resta del palmarès de la competició internacional també ha sabut reconèixer el millor de la 76a edició del festival suís. El Lleopard a la Millor Direcció ha recaigut en la ucraïnesa Maryna Vroda pel seu primer llargmetratge, Stepne, una meditació sobre el dol i la pèrdua de les arrels a partir del retorn d'un home de mitjana edat al poble del títol per tenir cura de la mare moribunda. Vroda no s'atura a observar tant el present i el futur d'Ucraïna com els vestigis del passat, la memòria gairebé desapareguda dels qui van sobreviure a la guerra i al comunisme, els testimonis dels quals es deixen sentir en la millor seqüència del film, en la vetlla d'un funeral. I connecta amb aquella capacitat d'altres cineastes de l'antiga Unió Soviètica per recollir l'ànima d'un país a través d'unes imatges d'un poder cinematogràfic aclaparador.

Els Lleopards a la millor interpretació s'han repartit entre dues actrius. Dimitra Vlagopoulou era la indiscutible favorita per a aquest guardó per Animal, el nou llargmetratge de Sofia Exarchou després de Park (2016), en què aquesta directora segueix explorant les bambolines de la Grècia contemporània, en aquest cas el dia a dia d'un grup d'animadors d'hotel encapçalats per la Kalia. Les precàries condicions de treball d'aquest tipus de feina es fan notar per com incideixen en el cos i l'energia de la protagonista a qui dona vida Vlagopoulou, en una interpretació intensament física que traspassa la pantalla. I també a favor de reivindicar Renée Soutendijk, recordada pels seus papers als anys vuitanta a les ordres de Paul Verhoeven en films com El quart home (1983) i coprotagonista de Sweet Dreams, d'Ena Sendijarević, un fosc conte colonial que visibilitza el vergonyós paper dels Països Baixos a Indonèsia.

Mentre el documental sobre Melilla Nuit obscure - au revoir ici, n'importe où de Sylvain George s'ha endut una menció especial, la catalana La imatge permanent de Laura Ferrés ha quedat fora del palmarès malgrat la bona acollida crítica. Sí que ha recollit igualment una menció especial en l'altra secció a concurs, Cineastes del Present, Negu Hurbilak, la coproducció basco-catalana del Col·lectiu Negu.