Luc Besson: "Estic en contra de la noció d’amor tòxic, l’amor és una cosa bella i pura"

SitgesEl professional, Nikita, El cinquè element, Lucy... Luc Besson (París, 1959) fa ja unes dècades que demostra que el cinema europeu pot tenir ambició comercial i competir de tu a tu amb Hollywood. Amb Dracula, que ha presentat aquest dimecres al Festival de Sitges, el director francès aborda la novel·la de Bram Stoker potenciant-ne molt la dimensió romàntica, traslladant l'acció de Londres a París i introduint-hi unes gàrgoles digitals que el príncep de les tenebres té com a servents al seu castell. És la primera gran producció que estrena Besson després que el 2023 un jutge el declarés innocent de la denúncia per violació que va interposar el 2018 l'actriu Sand Van Roy; més endavant es van afegir les acusacions anònimes de conducta sexual inapropiada de vuit dones al portal francès d'investigacions Mediapart.

Dràcula és el personatge de ficció amb més adaptacions audiovisuals, més de 500 segons el Llibre Guinness dels Rècords. Què l’atreu del personatge, on està la clau de l'èxit?

— No m’interessa gaire el personatge. El que em fascina és la Bella i la Bèstia, i Dràcula és la bèstia. M’interessa més el romanticisme del llibre. Un home que és capaç d’esperar 400 anys només per dir-li adeu a la dona, aquesta és la història que em fascina. I volia explicar-la ara perquè avui dia la gent no espera ni deu minuts. És una manera de recordar a tothom que venim de l’amor. Aquest home només estima una dona, a ningú més, i l’estima per sempre. És meravellós. Així que Dràcula és només el rerefons.

La pel·lícula que va posar el focus en el romanticisme de Dràcula va ser l’adaptació de Coppola, una de les més exitoses i populars. Ha intentat evitar d’alguna manera l’ombra que encara projecta aquell film?

— No m’importa. No funciona així. Si coneixes una dona i t’hi enamores, no adaptaràs la teva manera d’estimar-la al fet que ella va estar casada abans. Quan es tracta d’un personatge o una pel·lícula, tant me fa. Deu fer 40 anys que no veig una pel·lícula sobre Dràcula. L’última que vaig veure va ser la de Coppola, que fa... 32 anys. I abans, Christopher Lee fent de Dràcula, però només 10 minuts perquè em feia molta por. No estic familiaritzat amb aquest univers, no volia fer un film de terror, només explicar una història d’amor.

Coppola feia broma sobre l’elecció de Gary Oldman com a Dràcula, deia que havia triat “l’actor més lleig” de tots els candidats. El seu Dràcula, Caleb Landry-Jones, és un gran actor i té una gran presència, però la seva bellesa tampoc és gens canònica.

— El Caleb és l’actor amb més talent amb qui he treballat des de Gary Oldman. Ja vam fer Dogman (2023), i volia tornar a treballar amb ell. Això és tot. Primer trio un superpilot, i després penso a veure quin cotxe donar-li. En el seu cas, no li pots donar un cotxe petit, necessita un gran paper per desplegar la seva potència. I aquí té un personatge amb 25 anys, 80 anys, 200 i 400. És un guerrer, però també un amant. És un bon paper per a ell. No li pots fer interpretar un metge d’una petita ciutat, no pot. Necessita potència, alguna cosa gran. I dels actors que conec, no n’hi ha cap que ho pugui fer millor.

Vostè és amic de Gary Oldman. Christoph Waltz és un gran Van Helsing, però no es va plantejar proposar-li a Oldman? Veure un Dràcula tan icònic fent de Van Helsing hauria estat bé.

— No hi vaig pensar, però és una idea divertida. Encara veig el Gary de vegades, ens creuem en festivals i aeroports. Vaig treballar tres vegades amb ell. Quatre, perquè també li vaig produir la seva pel·lícula com a director.

L’amor que professa Dràcula per la Mina, un amor predestinat, que va més enllà de la vida i la mort i que fins i tot requereix sacrificis, és gairebé una definició de llibre del que avui s’entén com amor tòxic. Li preocupa que celebrar aquest amor sigui problemàtic avui dia?

— Així que ara l’amor pur és tòxic [irònic]. Dràcula estima una dona per la qual està disposat a morir, que és bàsicament el que fa al final. I és l’única dona que estima. Així que tòxic, ja.

Si mor per amor, una mica tòxic sí que deu ser. Tòxic fins al punt de matar-te.

— Sí, però també el manté viu durant 400 anys, no? Si no l’estimés, s’hauria mort als 60 anys i la història s’hauria acabat. No, estic en contra de la noció d’amor tòxic, l’amor és una cosa bella i pura, però la societat el pot convertir en tòxic. Sí, la societat. Recordem que tots naixem de l’amor, i no hi ha res de tòxic en tenir un fill. Hi ha un home i una dona que s’estimen un dia, i ens fan a tu i a mi. Què hi ha de tòxic en això?

No creu que alguns amors i relacions puguin ser tòxics?

— Sí, segur. Però també hi ha molt d’amor que no ho és. Així que, per què posar el focus en l’amor que és tòxic? Com si de seguida que estimes massa ets tòxic. L’amor ha format part del món des de fa un milió d’anys, si fos tan tòxic no seríem aquí.

Tornant a Dràcula, estem parlant d’un home poderós de més de 400 anys que en la seva pel·lícula utilitza la submissió química per caçar noies joves i que creu que mereix l’amor. Vist avui dia, està demanant a crits un Me Too.

— Però l’única persona a qui estima és la Mina. No importa que faci servir un perfum o un anunci al diari, està buscant la seva dona. No li interessen les altres. Només utilitza la gent per trobar la seva dona. Si no recordo malament, el Dràcula de Coppola tenia tres nimfes al castell, però el meu no. I utilitza el perfum com una música per atreure la gent, mossegar-la i que busquin la Mina. Això és el que m’encanta del personatge. Així que no veig el problema, no hi ha cap submissió.

Les dones perden el cap i es tiren literalment damunt seu quan oloren aquest perfum.

— D’acord, doncs cancel·lem els perfums. Que no els venguin més als aeroports. Per què són els perfums, doncs?

Vostè s’identifica amb Dràcula? L’admira, potser?

— Jo m’identifico amb tots els personatges de les meves pel·lícules. Soc una mica Léon [Jean Reno a El professional], una mica Matilda [Natalie Portman a El professional], una mica Lilou [Milla Jovovich a El cinquè element], un mica Lucy [Scarlett Johansson a Lucy]... Sempre hi ha una part de mi en els personatges. No em preguntis quina, perquè no ho sé. I sí, admiro Dràcula. És divertit, perquè ara mateix hi ha una dèria per Dràcula a TikTok, hi ha com 80 o 90 tiktoks de Dràcula i moltes dones enamorades del fet que estimi la seva dona. Molts dels comentaris són: “Tant de bo el meu home m’estimés així”. I és pel romanticisme. Avui dia necessitem una mica de romanticisme.

Imagino que el romanticisme va ser un dels elements que el van portar a adaptar el clàssic del còmic francès Valerian. Va ser la producció europea més cara de la història, però no va funcionar a la taquilla com s’esperava. Com va afectar la seva productora, Europacorp?

— Als periodistes els encanta dir que Valerian va arruïnar la meva productora, però no és així. La pel·lícula va fer més de 250 milions a la taquilla mundial, i dona beneficis avui dia. El problema va venir d’una altra part de la companyia, però no d’aquí. És cert que Valerian no va funcionar als Estats Units, però la productora està bé. O, almenys, millor.

Dracula és la primera gran producció que roda des de Valerian. Ha gaudit de tornar a treballar amb un pressupost folgat?

— Aquest és un altre malentès dels periodistes. Ningú arriba al matí amb un maletí de 100 milions de dòlars. No, treballes amb gent, i no t’importa si és una pel·lícula gran o petita, et concentres en la tasca del dia, ja sigui com treure el millor del teu actor o del director de fotografia. Però mai mires el pressupost. A Valerian, els efectes especials costaven 30 o 40 milions, però jo no els veig. Fas el teu pla, l’envien a l’empresa i torna amb els efectes especials, però no sé ni com funciona ni quant costa, perquè jo no ho veig. I si tens tres actors i un cobra un, l’altre deu i l’altre cent, la feina que fas amb ells és la mateixa. Al principi de la teva carrera, quan no tens diners, ho pateixes als rodatges, perquè només pots fer dues preses. Però després de 30 anys, sempre tinc els diners que necessito per fer la pel·lícula. I no sec mai al rodatge, no tinc una cadira amb el meu nom i tampoc una caravana. No tinc xòfer i m’importa una merda. Només m’importa la pel·lícula.

El 2023 el van declarar innocent de l’acusació de violació que…

— No parlo sobre això. Mira el judici i digues el que vulguis.

Només volia preguntar-li per l’impacte que ha tingut en la seva carrera.

— No parlo sobre aquest tema. I no està bé que em preguntis això. No és la teva feina. El que has de fer són preguntes sobre cinema. [Dona per acabada l’entrevista].