Mor Paolo Taviani, referent del cinema italià

BarcelonaPaolo Taviani, un dels grans noms de la darrera gran generació del cinema italià, va morir aquest dijous a Roma als 92 anys. Amb el seu germà gran, Vittorio, que va morir el 2018, va dirigir pel·lícules emblemàtiques com Padre Padrone, Palma d'Or del Festival de Canes del 1977; Good morning Babylonia (1987), i Cèsar ha de morir, que el 2012 guanyava l'Ós d'Or de la Berlinale. Hereus de la tradició neorealista i marcats per un fort compromís polític i social, els Taviani van dirigir plegats vint-i-un llargmetratges, que conformen una filmografia essencial per explicar el cinema italià de les últimes cinc dècades. Després d'Una qüestió privada (2018), el seu últim treball conjunt, Paolo Taviani encara va dirigir una pel·lícula més, Leonora addio, del 2022, una adaptació lliure dels contes de Luigi Pirandello, que ja havia inspirat el 1984 el seu film Kaos.

Nascut el 1931 a San Miniato, a Nàpols, la vocació pel cinema va sorgir en Paolo Taviani després de veure Paisà, de Roberto Rossellini, que va inocular en els germans Taviani l'interès pel component realista del cinema. Després d'uns inicis com a documentalistes, els germans van dirigir el 1962 la seva primera ficció, Hem de cremar un home, sobre el conflicte entre un treballador sicilià i la Màfia, on ja està present la identificació amb els conflictes i preocupacions de la classe obrera que seria una constant en el seu cinema.

El 1977 arribaria la seva consagració com a directors amb Padre padrone, la història d'un pastor d'ovelles analfabet i tiranitzat, que van crear a partir d'una notícia llegida al diari sobre un pastor que havia après a llegir de gran i s’havia acabat convertint en professor de lingüística. La pel·lícula va guanyar la Palma d'Or a Canes, on també va ser molt ben rebuda el 1982 La nit de Sant Llorenç, que evoca uns fets històrics del seu poble natal, San Miniato, on el 1944 una part dels veïns van fugir de les bombes alemanyes mentre la resta s’aixoplugaven a l’església. I a Good morning Babylonia van retratar els inicis de Hollywood a través de la història de dos germans italians que van treballar amb pioners del cinema com D.W. Griffith.

Passejant els cervells

Paolo Taviani explicava a la Filmoteca el 2018 que les idees sorgien mentre passejaven els seus gossos cada matí per un parc de Roma pròxim a casa seva. “També hi passegem els cervells –afegia–. Parlem de tot: de la gent del nostre voltant, dels llibres que llegim, de les pel·lícules que veiem… Fa uns anys parlàvem de dones. I així van sorgint les idees”. En aquella ocasió, a més del seu darrer treball, Taviani va voler presentar San Michele aveva un gallo, sobre un anarquista que intenta despertar la consciència política en els camperols de la Itàlia de finals del segle XIX: "L’he triat perquè és un film que el Vittorio i jo ens estimem molt, però que és molt poc conegut. Tant, que a Itàlia no es va arribar a distribuir i fora d’Itàlia només el coneixen alguns directors que admiren el nostre cinema".

Un dels seus últims èxits és l'Ós d'Or guanyat per Cèsar ha de morir el 2012. El documental va seguir el muntatge teatral que feien els reclusos de la presó de màxima seguretat de Rebibbia de l'obra Juli Cèsar de Shakespeare. Els Taviani van passar sis mesos rodant la pel·lícula amb la complicitat del director escènic Fabio Cavalli, seguint proves de selecció, els primers assajos i la representació final, entrelligant ficció i realitat de manera poderosa i concisa.