Mor Tomàs Pladevall, el mestre de la llum del cinema català

BarcelonaTomàs Pladevall, el gran director de fotografia del cinema català, ha mort als 79 anys, segons l'Acadèmia del Cinema Català. Pladevall va treballar en més de 50 pel·lícules, una setantena de produccions televisives, més de 400 obres curtes i desenes d’obres de teatre, concerts i espectacles en viu; en total, calculava haver il·luminat 90 milions de fotogrames al llarg d'una carrera en què va col·laborar amb directors com José Luis Guerin, Bigas Luna, Francesc Bellmunt i Pere Portabella.

En la seva faceta com a docent, Pladevall també va educar els ulls de diverses generacions d’alumnes de l’Escac. Soci fundador i membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema, va ser el responsable de la il·luminació de les cerimònies d’inauguració i cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona. Quan el 2022 va guanyar el Gaudí d'Honor, el primer que no rebia un cineasta o un intèrpret, l'Acadèmia va justificar el premi assenyalant que Pladevall havia sigut capaç de "crear un món propi de llum per a cadascun dels directors i directores amb qui ha treballat, tots ells grans noms de la història del cinema al nostre país".

Nascut a Sabadell el 1946, Pladevall va estudiar enginyeria tècnica i disseny industrial, però es va diplomar com a director de fotografia el 1972 a l'Escola Oficial de Cinematografia de Madrid (EOC). De jove va ser ajudant de cabina als cinemes Imperial de Sabadell i amb Francesc Bellmunt, amic de la infància, va formar una productora amateur. Més endavant, també amb Bellmunt, va rodar el 1974 la seva primera pel·lícula professional, Robin Hood nunca muere. La col·laboració es va estendre a títols emblemàtics de l'època com Canet Rock (1976), La Nova Cançó (1976), L’orgia (1978) o Salut i força al canut (1979). Pladevall també va treballar amb Ventura Pons a El vicari d'Olot i Actrius, i amb Pere Portabella va rodar obres importants com la clandestina El sopar (1974), Pont de Varsòvia (1989) i El silenci abans de Bach (2007). Amb qui es va entendre millor va ser amb José Luis Guerin, el director de Tren de sombras (1996). "Amb Guerin podia estar mitja hora discutint si apujar l’enquadrament un mil·límetre amunt o avall –explicava Pladevall el 2022 a l'ARA–. És l’únic director que he pogut tenir al meu costat al laboratori durant la postproducció, perquè té una formació increïble de matisos de color, d’intensitats de llums".

Treballador incansable, al documental sobre la seva figura, Ombres, explicava que no va poder anar al funeral del seu pare perquè aquell dia tenia un rodatge. "El director de fotografia és el responsable de mantenir la continuïtat –justificava Pladevall–. Això vol dir que hi has de ser. Jo no he fallat mai, mai, a un rodatge. He pogut passar una nit malament i marejat, però l’endemà m’he dutxat i he anat al rodatge". Després del seu últim treball com a director de fotografia, El gènere femení (Carles Benpar, 2011), Pladevall es va concentrar en la seva tasca docent en diversos centres, principalment a l'Escac, on va impulsar el màster internacional de direcció de fotografia.

Pladevall també va col·laborar amb la Filmoteca de Catalunya en projectes de conservació i restauració de pel·lícules, i va assessorar el centre en qüestions relacionades amb el suport químic o digital del cinema. Sempre va ser un pioner a l'hora de treballar amb noves tecnologies. "La meva feina és conèixer tota mena de suports –explicava el 2022–. Vaig fer el primer espot de televisió amb suport electrònic quan encara es feia tot en cinema. La primera càmera digital de Sony que va arribar a Barcelona la vaig estrenar jo i pesava 27 quilos, era un monstre de ferro".