Raoul Peck: "La realitat és cada vegada més orwel·liana"

BarcelonaRaoul Peck (Port-au-Prince, 1953) va ser ministre de Cultura a Haití (del 1996 al 1997) abans que cineasta, però la visió política del món no l'abandona: Orwell 2+2=5, que s'estrena aquest divendres, és un documental impressionant que converteix el pensament de George Orwell en una poderosa eina d'anàlisi per explicar els nostres temps. No es tracta només d'assenyalar en la dimensió profètica de l'autor de 1984 i La rebel·lió dels animals, sinó d'aprofundir en la lucidesa d'una obra més vigent que mai.

Per què Orwell? Quan es va adonar que l’obra d’Orwell és tan actual que pot explicar, gairebé paraula per paraula, el món en què vivim avui dia?

— Ja tenia un coneixement general de la importància actual d'Orwell perquè m'ho trobava a la premsa cada dia. Ara tot és orwel·lià. Si busques la paraula Orwell a internet, cada minut hi ha un nou tuit o una nova comparació. A més, havia llegit les novel·les a l'escola. Però no va sortir de mi fer aquest documental. Van trucar-me i ens van oferir a Alex Gibney i a mi accés als arxius d'Orwell. I això no sol passar quan fas documentals. Quan jo vaig fer I am not your negro sí que vaig tenir accés als arxius de James Baldwin, i sé molt bé la importància que té. Poder submergir-se en l'obra d'un escriptor com Orwell és una oportunitat que no es pot refusar. I quan vaig començar a treballar-hi em vaig adonar de seguida de la profunditat i sentit que té per al món en què vivim, i vaig trobar ràpidament les connexions que em van permetre connectar Orwell a la meva pròpia història i el meu pensament.

Tot i l'accés al conjunt de la trajectòria d'Orwell, el documental posa el focus en el seu últim any de vida. Per què?

— Perquè no em dedico a fer biografies. No soc periodista, jo explico històries. Necessitava una història que em permetés parlar de tot Orwell, i la del seu últim any és molt dramàtica: tenim un personatge, emocions, conflicte, un principi i un final. Pots mirar-la diverses vegades i sempre voldràs saber com acaba. En el seu últim any de vida ell està molt malalt, té tuberculosi i no para d'entrar i sortir dels hospitals mentre lluita per escriure 1984. No està segur de poder acabar-la, i tot plegat, li dona tensió a la pel·lícula. No és un altre documental avorrit sobre la seva vida. Evidentment, també volia parlar de la seva etapa a Birmània, a Barnhill [a l'illa de Jura, a Escòcia] i, per descomptat, a la Guerra Civil Espanyola, perquè va ser un punt d'inflexió per a ell. Com diu Orwell, després de la Guerra Civil va saber en què creia. És important quan algú diu això en la seva vida. I un cop tens clara la línia principal de la història, és fàcil encaixar la resta de coses. Si no, m'hauria perdut. Tenia accés a tot: novel·les, assaigs, diaris, cartes, tot el que s'havia publicat i el que no. Si et submergeixes en tot això sense saber què busques, estàs perdut.

Sent com diu la Guerra Civil tan important per a Orwell, no he sabut trobar cap cita a Homenatge a Catalunya al documental.

— Potser hi ha alguna cosa, no n'estic segur. Això és perquè la font més important va ser l'assaig Per què escric, que bàsicament és una confessió, com si estigués escrivint un testament, i això encaixava perfectament en el drama del documental. Explica per què es va fer escriptor, per què es va interessar per la política i per què es va sentir enganyat pels seus companys d'armes, és molt sincer. És estrany que una persona parli tan obertament sobre el seu fracàs, o sobre el seu passat com a soldat de l'imperi, un colonitzador.

Va confessar haver torturat gent.

— Cert. Però un dels aspectes que em van atreure més d'Orwell és que, per a mi, ell era algú del Tercer Món, perquè hi va anar i va entendre el que hi succeïa. Un dels grans problemes d'Europa i dels Estats Units en particular és que no coneixen res de la resta del món. Europa té una ment molt eurocèntrica des de fa un segle. Tot el que no és Europa és perifèria per als europeus. I avui dia és molt estúpid pensar això. Però hi ha escriptors que fan l'esforç de descobrir l'altre, i ajudar-los a entendre qui són. És un moviment que va en els dos sentits i que permet tenir un intercanvi real. Per això al principi i al final del documental hi ha una imatge d'Orwell amb la seva mainadera, i la del principi transmet una cosa molt diferent de la del final.

És sorprenent la manera en què el documental utilitza les notícies dels últims anys i les entrelliga a la perfecció amb els textos d’Orwell. Imagino que, després d’acabar el documental, deu haver vist dotzenes de notícies que podrien haver encaixat de meravella en la pel·lícula.

— No, perquè vaig desconnectar de l’actualitat molt aviat en el procés. Si no, hauria sigut interminable. La realitat és cada cop més orwel·liana. Per exemple, vaig haver d’eliminar moltes coses de Trump, perquè si no semblava només una pel·lícula contra Trump. I el documental ha de perdurar en el temps. Vull que la gent la vegi d’aquí deu, vint o trenta anys i connecti amb la història. M’agradaria que fos valuosa en qualsevol època perquè, mentre visquem en un sistema capitalista, tot el que deia Orwell serà veritat. Sempre haurem de lluitar per la democràcia i per conservar la llibertat d’expressió, i contra la ignorància. Era important no deixar-se ofegar per l’actualitat.

Al film, Orwell subscriu una frase de Sartre sobre com hauríem de “deixar de parlar sobre l’antisemitisme i els jueus i, simplement, tractar-los com a éssers humans”. Avui dia, en canvi, les comunitats marginades articulen la lluita contra el racisme a través de la memòria i la reivindicació de la identitat i cultura pròpia.

— Sí, però el que vol dir Orwell és que, si formes part d’una minoria i estan abusant de tu i ningú et veu i no pots fer certes feines, esclar que has de fer soroll i dir: "Jo existeixo". Però el nostre gran problema és que, quan mirem un altre ésser humà, no veiem algú com nosaltres. I som el mateix, som la mateixa raça. No hem de lluitar pels blancs, pels negres o pel que sigui, perquè hi ha tants blancs estúpids i ignorants com negres o xinesos. I quan Orwell diu que és millor no parlar dels jueus i de l’antisemitisme és perquè, si dius això, no pots ser antisemita. Avui dia hi ha jueus sent acusats d’antisemites, és absurd. Esclar que també hi ha jueus que cometen genocidis, que és encara més absurd. Jueus titllats d’antisemites per defensar que s’està cometent un genocidi. És ridícul, però així ens adonem que no té cap sentit. És només una paraula convertida en arma, com la novaparla de 1984.

Què pensaria Orwell del genocidi de Gaza i de Donald Trump?

— Exactament el que diu a la pel·lícula. Va dir que hem d’estar sempre alerta, que sempre veiem l’horror que els altres ens provoquen, però rebutgem contemplar l’horror que nosaltres provoquem als altres. I aquesta és l’explicació del que està passant a Israel, però també a Occident. La gent està prenent partit sense ni tan sols veure que hi ha nens morint a Gaza cada dia. He fet un altre film sobre el genocidi de Ruanda i conté una escena real en què un periodista demana a una congressista dels Estats Units la seva definició de genocidi, i quan ella respon, el periodista li diu: Això és exactament el que està passant. I ella diu, sí, però no. És un moment molt estrany i absurd, no pot admetre que és un genocidi. I saps per què? Perquè si ho fa, l’estat ha d’intervenir-hi, està legalment obligat. Si és un genocidi, tots els països estan obligats a intervenir per un acord internacional. I per això tots diuen que no és ben bé un genocidi.