“Aquesta sèrie és una venjança contra el fons d’inversió que ens va desnonar”

Enviat especial a BerlínEl 2021, després de més de 90 anys servint dinars i sopars al Raval de Barcelona, els pares de Pol Rodríguez van haver de tancar el restaurant familiar, Can Lluís. Els va desnonar el fons d’inversió propietari de l’edifici, amb el qual feia set anys que negociaven per comprar el local. Rodríguez, que aleshores estava escrivint una pel·lícula sobre persones sense llar, va sentir que “la realitat entrava dins el projecte” i va convertir l'experiència de la seva família en el punt de partida d’una història de ficció sobre el conflicte de l’habitatge, la voracitat depredadora del capitalisme i la resiliència d’unes persones que se senten traïdes per unes lleis ineficaces.

Aquell projecte de pel·lícula s’ha acabat convertint en Ravalejar, la sèrie creada per Pol Rodríguez que s’ha estrenat aquest dimarts a la Berlinale, on se n’han projectat els dos primers episodis, dirigits a quatre mans per Rodríguez i Isaki Lacuesta; és a dir, l’equip responsable del film Segundo premio. Ravalejar, que és la primera sèrie de l’Estat que participa en la secció de sèries del festival, reuneix alguns dels noms més importants del cinema català dels últims anys: davant la càmera, Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto, Sergi López i Francesc Orella, entre molts d'altres, i en els guions Edu Sola i Isa Campo.

“Ravalejar és la meva venjança contra el fons d’inversió que ens va desnonar”, afirma Rodríguez. En la sèrie, la família està a punt de celebrar els cent anys del restaurant i de firmar la compra del local als propietaris de l’edifici quan un fons d'inversió s'acaba quedant amb la finca i multiplica per sis el lloguer del restaurant. Davant la perspectiva de perdre el negoci familiar, el fill gran (Auquer) té una idea per forçar el fons d’inversió a negociar: instal·lar en els pisos buits de l’edifici persones del col·lectiu okupa i famílies sense recursos per convertir la propietat en un actiu tòxic del qual els nous amos es vulguin desprendre.

“La sèrie planteja fins a quin punt s’ha de respectar una llei que no protegeix el ciutadà”, argumenta Rodríguez, que no volia fer una sèrie de bons i dolents sinó explorar tota la complexitat i contradiccions que provoca la problemàtica de l’habitatge. “La realitat no és en blanc i negre, i no tots els fons d’inversió són dolents; també es necessiten per canviar les ciutats i fer-les millors. El que a mi m'emprenya és que no vegin en els ciutadans res més que uns números de benefici en la pantalla”, assegura el director, que també estava interessat en “veure com el verí de l’especulació entra en nosaltres, fins i tot quan som víctimes d’aquesta mateixa especulació, i quina responsabilitat en tenim”.

Filmada amb una càmera bellugadissa i a ritme de thriller, Ravalejar batega amb el nervi viu dels carrers del Raval, on es va rodar una sèrie amb certificat de quilòmetre zero. "Des de la primera conversa amb la productora [Sandra Tàpia], vam tenir clar que s'havia de rodar íntegrament al barri, així que vam trobar un local i vam construir-hi un restaurant funcional en què a través de les finestres poguéssim veure passar el barri", explica Rodríguez, que amb la idea d'integrar el barri el màxim possible en la pel·lícula va treballar amb associacions i institucions locals i va introduir en el càsting molts personatges i figurants del barri. "Fins i tot hem rodat en escenaris reals sense tallar el carrer, amb figurants reals, i per això hem hagut de pixelar algunes cares, però val la pena per aconseguir el realisme que jo volia".

"La millor feina" d'Enric Auquer

La interacció amb la realitat del barri va ser un dels elements de què més va gaudir Enric Auquer en el seu treball a la sèrie. "Aquesta decisió estètica és una passada, li dona un gran dinamisme a la imatge –defensa Auquer–. Els extres solen caminar sempre com robots, tots disfressats i amb una bossa, però aquí ens posàvem a gravar i, de sobte, apareixia Barcelona a la pantalla". Tot i ser una sèrie força coral, Auquer lidera el repartiment amb un paper d'una energia vibrant. "Crec que és la millor feina que he fet, o la que més m'ha agradat quan m'he vist –assegura–. Però això també és pel to i la narrativa de la sèrie, que em va engolir d'una manera que em va fer oblidar que m'estava veient a mi mateix".

L'orgull que Auquer transmet quan parla de Ravalejar no té a veure només amb aspectes formals de la sèrie o el seu treball interpretatiu, sinó amb els temes que posa sobre la taula. "Hi ha una convergència de tot el que a mi m'interessa artísticament i políticament –diu l'actor–. És una sèrie que parla exactament del que ara s'ha de parlar en la nostra ciutat: la gentrificació, els expats i com l'habitatge ha deixat de ser un dret i s'ha transformat en un bé de mercat. Tinc amics que han marxat, no hi poden viure: solters, 32 anys, un sou de 1.400 euros i no poden viure a Barcelona. No fa tant que jo pagava 600 euros per un pis a Gràcia. En deu anys se n'ha anat tot a la merda".

Ravalejar es veurà aquesta primavera a HBO, però no té encara data d'estrena. Auquer està convençut que serà "un èxit a tot el món", perquè "planteja una problemàtica que existeix tant a casa nostra com a Londres, Venècia o Berlín; tothom està igual". Una altra cosa que es repeteix és el plaer de veure'l actuar al costat de Maria Rodríguez Soto, que a la sèrie interpreta la seva parella, com ja succeïa a Mamífera. "Som una parella molt diferent d'aquella –assenyala Auquer–. De la mateixa manera que un actor mira de fer sempre personatges diferents, la Maria i jo intentem que les relacions que tenim a la pantalla també ho siguin, que s'estimin d'una altra manera. Com també passava amb els germans de Casa en flames, esclar".