Fa poc més de mig segle que Disney va estrenar Mary Poppins (1964), un dels seus films més populars i prestigiosos. A tocar de Nadal n'estrenen un remake disfressat de continuació. A El regreso de Mary Poppins la mainadera del títol retorna a la casa dels Banks vint anys després per donar un cop de mà a la Jane i el Michael, ara adults, i cuidar els fills d'ell. Els intèrprets, el conflicte i les cançons han canviat, però es mantenen els tipus de personatges, els escenaris londinencs, l'evocació d'un món màgic en què es barregen dibuixos animats i éssers de carns i ossos, i l'esperit de film familiar comandat per una mainadera tan dolça com disciplinada.
Emily Blunt refresca amb encant les essències de la Mary Poppins immortalitzada per Julie Andrews i li afegeix un punt just de picardia que queda molt bé al personatge. En canvi, Lin-Manuel Miranda, l'actor revelació de Broadway gràcies al musical Hamilton, està desaprofitat com a hereu de l'escura-xemeneies Bert (Dick Van Dyke). Disney retorna a Londres en un moment en què el cinema britànic s'ha consolidat com una factoria d'èxit per al cinema familiar amb sagues com les de Harry Potter o els films de l'osset Paddington. El regreso de Mary Poppins també s'encomana d'aquesta visió nostàlgica del Londres d'abans, on l'atmosfera semblava la propícia per a la màgia. Però el director Rob Marshall i el guionista David Magee també impregnen el film de cert alè social (Jane és sindicalista, els protagonistes corren el perill de ser desnonats...) que connecta amb preocupacions actuals i fins i tot l'acosta a l'esperit nadalenc antibanquers depredadors de Que bonic que és viure, de Frank Capra. La pel·lícula acaba amb una seqüència excessiva en durada i almívar, però resulta una digna revisió de l'original. Això sí, malgrat que les cançons hi funcionen prou bé, no n’hi ha cap que apunti a mantenir-se en la memòria col·lectiva com ho van fer Chim chim cher-ee o Supercalifragilisticexpialidocious.
