Richard Gere: "Trump és com un nen pertorbat a qui li agrada destruir coses"

BarcelonaRichard Gere ha rebut el grup de periodistes amb qui havia d’entrevistar-se aquest dimecres a la porta d'un saló de l’Hotel Casa Fuster amb grans somriures i encaixades de mans per a tothom, un bon humor i una proximitat que, més endavant, ha explicat que tenien un propòsit. “Si jo hagués estat assegut i mirant el mòbil, l’ambient de l’entrevista no hauria sigut el mateix, oi? –ha dit– Un somriure i una salutació ho canvien tot. L’amabilitat és el valor que tots compartim”. És una actitud que entronca amb el discurs del Dalai-lama a Sabiduría y felicidad, el documental produït per Gere i presentat al BCN Film Fest que dona veu al líder espiritual del budisme tibetà i, a través de les seves paraules i d’imatges d’arxiu, explica la seva història personal i resumeix la seva filosofia. Una homilia planera i accessible que reivindica repetidament el dret a existir de la cultura tibetana, una causa que l’actor de Pretty woman i American gigolo ha abraçat des de fa dècades.

Una de les idees que més repeteix el Dalai-lama al documental és que tots som iguals. És una afirmació agosarada de fer en un món amb tanta injustícia i desequilibris socials.

— Com diu Sa Santedat, tots som iguals en el sentit de voler ser feliços i allunyar-nos del patiment. Ho veus en els animals, en els nens, en tothom. El poder, els diners, la fama són efímeres. Un dia ets ric i l’endemà ets pobre; un dia ets famós i l’endemà no; un dia tens tot el que vols i l’endemà ho perds. El que importa són les connexions psicològiques i metafísiques profundes. En termes de realitats quàntiques, en termes emocionals, el que importa és l’amor i la compassió, no pensar en un mateix. És el que fa Sa Santedat: no hi ha cap moment, ni tan sols quan somia, en què no pensi en com ajudar els altres. No només ajudar la gent, també els animals i els esperits, a tothom. I com ell diu, no va néixer en una flor de lotus, s’ho ha treballat. Té noranta anys i segueix llevant-se a les 3:30 h del matí per fer meditació.

Com es reconcilia aquesta manera de veure el món, altruista i enfocada cap als altres, amb tota l’atenció i reconeixement que rep un actor constantment?

— Creus que no preferiria passejar sol pel bosc ara mateix? Sí. Però com diu el Dalai-lama, la seva feina és ser el Dalai-lama. I la meva és ser actor. Però també ser un estudiant i representant del Dalai-lama, fent servir el que tinc per divulgar el que sa Santedat ha de dir. A veure, una feina no ho és, tampoc. És com ara: nosaltres som completament iguals, però jo estic interpretant el paper d’estrella de cinema i vosaltres el de periodistes. Alhora, sou periodistes de veritat i jo un actor. Estem jugant a un joc junts, i és decisió nostra que el resultat sigui profitós o negatiu. Segur que preferiu escriure un text que tingui un efecte positiu en l’univers en lloc d’afegir-hi més negativitat. Ningú és millor que els altres, és el que diria sa Santedat. I ell és clarament millor que nosaltres, però, així i tot, diria que som tots iguals.

Vostè ha parlat obertament en contra de Trump. L’entristeix que hi hagi tan poca gent a Hollywood que ho faci?

— No en soc conscient, d’això. El que m’entristeix és la falta de republicans que plantin cara a Trump. És la seva feina! Molts dels que ara donen suport a les horribles polítiques i accions de Trump pensaven justament el contrari abans que fos elegit. Tots donaven suport a l’Agència per al Desenvolupament Internacional, als programes contra la Sida i a pal·liar la fam al món. Però ara s’han cancel·lat fins i tot els programes de menjar per a nens a les escoles dels Estats Units, que es feien amb productes nord-americans. L’únic republicà que ha protestat és Lisa Murkowski, senadora per Alaska, però ha reconegut que ho fa amb por de les conseqüències que tindrà per a ella. Ella és l’única que ha votat en contra d’aquells idiotes del gabinet. La resta, a hores d'ara, han sigut humiliats.

Abans deia que tots juguem a interpretar un paper. A què creu que està jugant Trump?

— No ho sé. Honestament, no sé a què juga Donald Trump. Parlo constantment amb els meus amics republicans i demòcrates, amb els meus amics en ONGs... I ningú sap treure l’entrellat d’aquest paio, més enllà del fet que sembla gaudir amb el caos i que li agrada destruir coses. No hi ha cap moralitat. Trump és com un nen pertorbat a qui li agrada destruir coses.

El seu suport al Tibet l’ha posat en el punt de mira de la Xina. Com a demòcrata i crític de Donald Trump, què pensa de la seva guerra personal amb la Xina?

— És la mateixa relació superficial que té amb tot. Els Estats Units solien tenir relacions basades en els drets humans, la democràcia i la bona fe dels pobles i els governs. Ara és una relació purament econòmica i transaccional, no hi ha res més. Segueixo intentant esbrinar si hi ha algú a prop seu que sàpiga el que es fa, però sembla que no. El curiós és que la Xina ha estat molt callada. I és perquè saben que el món està canviant i ells són els beneficiaris d’aquest canvi. D’alguna manera, estan encantats amb la guerra d’Ucraïna, perquè durant les pròximes generacions tindran el petroli rus més barat. I segur que anticipen el declivi de Rússia. El seu pla a 100 anys vista és annexionar Sibèria. Són prou llestos per saber que entrar en guerra no els ajuda, però aprofiten les escletxes i els errors de la resta del món. Aquest és un gran moment per a la Xina.

És difícil per a un budista conviure amb els grans egos de Hollywood?

— La gent parla de Hollywood com si fos una cosa terrible, però és només un lloc on la gent treballa. Fer una pel·lícula no és fàcil: és una feina de moltes hores al dia, molta pressió i ansietat. També és divertit, però al capdavall és una feina, una bona feina. La gent té cura dels fills, es baralla amb la dona, paga la hipoteca... Com a tot arreu. No és un lloc tan especial.

Si expliqués la història de com un noi de Filadèlfia es va acabar convertint en un dels actors més famosos de Hollywood, quina seria la primera escena?

— El primer que em ve al cap és la meva primera professora d’interpretació a la universitat. Doris Abramson. Va ser la primera persona que em va fer veure que potser tenia alguna cosa a oferir com a actor. Va ser el primer moment de confiança. Però el primer record que tinc va ser amb set anys quan vaig fer de Santa Claus a l’escola. La meva mare va fer la disfressa. Portava un abric vermell d’hivern amb cotó a les mànigues, una barba de cotó i un barret amb una borla.

De quina pel·lícula n’està més orgullós?

— M’ho han preguntat moltes vegades i encara no he trobat la resposta. L’únic que puc dir és que segurament Chicago va ser la més divertida. Ens ho vam passar molt bé. He fet molt poques pel·lícules que no m’agradin, o que ho passés malament fent-les. He tingut molta sort en la meva carrera. He treballat amb grans directors i, en la majoria dels casos, amb guions realment bons i bona gent, bons actors.

I no li ha passat mai pel cap dirigir?

— Avui dia, tot i que jo he tingut la sort de no experimentar-ho, els directors et diuen tot el que has de fer, com un dictador. Però les pel·lícules no es fan així, són una creació col·laborativa, i els bons directors escolten, absorbeixen idees i prenen la decisió final. Ho fem plegats. Sigui com sigui, per fer una pel·lícula t’hi has de dedicar completament durant un any o dos a un projecte, i jo no sé si en soc capaç, em disperso massa fàcilment.

El 2017 va repartir provisions als immigrants rescatats en un vaixell d’Open Arms. Encara hi col·labora?

— Precisament avui hem quedat, ara ens reunirem. Col·laborar amb Open Arms és una de les coses de les quals estic més orgullós. Tots els governs hi estan en contra, ningú els vol ajudar. Així i tot, troben la forma de fer el que fan. Tothom hauria de col·laborar-hi. Jo vaig estar al vaixell amb el meu fill, me’l vaig emportar, i ens van portar a judici i tot. A Itàlia van intentar fer una llei per prohibir ajudar la gent a l’oceà, era una bogeria.