Cinema
Cultura Cinema 22/09/2022

David Cronenberg: “Tothom hauria de ficar-se al llit amb el seu cadàver”

Director de cinema, estrena 'Crímenes del futuro'

6 min
David Cronenberg amb el premi Donostia del Festival de Sant Sebastià

Enviat especial a Sant SebastiàDavid Cronenberg (Toronto, 1943) ha presentat aquests dies a Sant Sebastià la seva nova i radical pel·lícula, Crímenes del futuro, un audaç retorn al terror orgànic dels seus films dels 70 i 80 que s'estrena aquest divendres. Convertit en llegenda viva del fantàstic modern, el director també ha rebut el premi Donostia, el màxim reconeixement del festival basc.

L'any passat va rodar el curt The death of David Cronenberg. És gratificant matar-se a un mateix?

— Sí, molt [riu]. Tot i que, més que matar-me a mi mateix, el que volia era confrontar la meva pròpia mort ficant-me al llit amb el meu cadàver. El cos el va crear l'equip d'una sèrie que es diu Slasher, on interpreto un personatge que acaba mort. Quan el vaig veure vaig sentir una connexió molt intensa amb el cos, com si fos el meu germà o jo mateix. I els vaig demanar si me'l podia emportar per rodar un curt. Va ser un moment molt revelador, tothom s'hauria de ficar al llit amb el seu cadàver. Cal acceptar la pròpia mortalitat, sobretot si ets artista. Quan mato algú en les meves pel·lícules, en el fons estic assajant la meva pròpia mort. I ho dic amb cert humor, però també seriosament. Com més gran soc, més convençut n'estic.

¿Quan filma l'extraordinari petó que es fan Viggo Mortensen i Kristen Stewart a Crímenes del futuro també està assajant?

— Espero que no! No voldria que les meves amigues esperin de mi petons així. Aquesta escena va ser una revelació. El guió no precisava com havia de ser el petó i va sortir espontàniament de la Kristen i el Viggo. Va ser en aquell moment en què em vaig adonar que bona actriu que és la Kristen, no té por de res. I va crear un moment preciós del no res.

Què li fa por a David Cronenberg? I què li repugna?

— No em fa por res exòtic. Són les mateixes pors que té la majoria de la gent: et preocupen els teus fills, la teva salut, si tens una malaltia horrible... Són pors ordinàries i avorrides. No soc una persona especialment poruga. Abans feia carreres de cotxes i de motos, i no ho podria haver fet si tingués molta por. I el que més em repel·leix és la crueltat. Per exemple, l'escalada de la guerra d'Ucraïna em resulta repulsiva, perquè em sembla, bàsicament, un exercici de crueltat.

¿És necessari conèixer bé la por per provocar-la a l'espectador d'una pel·lícula?

— No ho crec. No cal haver tingut cap trauma especial per ser un artista. Amb una vida normal ja n'hi ha prou. És cert que hi ha artistes que han viscut traumes o experiències terribles, i aquesta és la base del seu art, però qualsevol persona té prou experiència del món per crear art.

Quina és la seva part preferida del procés creatiu?

— No n'hi ha cap que sigui la millor. Si escric el guió, és el moment en què t'adones que els personatges cobren vida i comencen a parlar per ells mateixos, i és molt excitant. Però també ho és buscar col·laboradors per fer realitat la història. La major part del procés de dirigir és invisible. El càsting, per exemple, és una part importantíssima de dirigir una pel·lícula. Pots destruir una pel·lícula si t'equivoques en fer el càsting. I és una part molt complexa del procés, perquè hi intervenen els diners, la política, la química entre els actors... També m'agrada molt quan sents per primera vegada els actors dir els teus diàlegs, que en el meu cas és quan començo a rodar, ja que no assajo mai.

Vostè també actua, sobretot en els últims temps.

— Deixar de ser un mateix per convertir-se en algú altre és un plaer, fins i tot si és una persona que no t'agrada, com un malvat. Actuar és una cosa gairebé infantil. Els nens són actors naturals, els agrada fer veure que són altres persones. I posar-te en la pell d'un altre és també una lliçó molt útil per als adults.

¿I vostè com treballa amb els actors per aconseguir una bona interpretació?

— Com deia abans, no assajo, i tampoc els dic mai què han de fer. Vull que ells em mostrin els seus instints, que em donin la seva interpretació del personatge sense que jo els digui “Ha de ser així”. Contracto els actors per la seva creativitat, no perquè siguin els meus titelles. El Viggo em va explicar que, després de fer quatre o cinc escenes, Léa Seydoux va preguntar-li: "¿Li agrada al David el que faig? No m'ha dit res". I el Viggo va dir-li: "Sí, tranquil·la, si no li agrada ja parlarà amb tu". Crec que Woody Allen també dirigeix així els actors. Però és pel que deia abans del càsting: si tens l'actor adequat, no t'has de preocupar de res més.

El seu cinema és fosc i torturat, però en persona transmet serenor i felicitat. ¿És perquè posa tota la foscor en les seves pel·lícules?

— Segur que ho he dit alguna vegada, i sona raonable, però no sé si és cert. La gent de vegades pensa de mi: “Segur que va tenir una infància horrible”, però en realitat va ser meravellosa, i els meus pares també. Les meves pel·lícules són una exploració de la condició humana, i som criatures molt estranyes. I sí, efectivament, soc una persona molt optimista i bastant feliç.

Sempre ha sigut un franctirador, fins i tot dins del terror. Que ara reconeguin la seva influència directors joves com Julia Ducournau el fa sentir més acompanyat?

— No, fins i tot quan no tenia influència sobre ningú, hi havia altres directors com John Carpenter, John Landis o George A. Romero, i els sentia com a col·laboradors i col·legues dins el gènere del terror o cinema fantàstic. No em sentia sol, eren els meus camarades. I fins i tot a Toronto tenia Ivan Reitman, que no feia el mateix tipus de pel·lícules, però sí que compartia el nostre desig de fer un cinema diferent.

La indústria està en un moment convuls des de l'arribada de les plataformes streaming. Com veu el futur del cinema?

— No crec que els cinemes durin gaire. Continuaran existint, però seran un nínxol molt petit per a pel·lícules molt grans com les de Marvel. També hi haurà alguns cinemes petits per a les pel·lícules independents, però no prou perquè siguin rendibles. La gent s'ha adonat que veure pel·lícules a casa no està malament, i fins a cert punt continua sent cinema, tot i que no igual que abans. La tecnologia és tan bona que pots veure una imatge molt bona a casa sense gastar-te gaires diners. És un gran canvi i no hi ha marxa enrere, l'experiència del cinema no tornarà a ser com la de fa seixanta anys.

Hi ha directors que diuen que les pel·lícules de Marvel no són cinema de veritat.

— Jo no ho penso. Em vaig veure immers en una petita polèmica quan una periodista em va preguntar: "Ara que el Batman de Christopher Nolan ha demostrat que les pel·lícules de superherois són l'expressió definitiva del cinema, estaria interessat a dirigir-ne una?" Jo vaig contestar que no era l'expressió definitiva del cinema, només una de les moltes possibles. Però Twitter és Twitter, i la gent va començar a dir que jo odiava Christopher Nolan; va ser ridícul. L'únic que volia dir és que el cinema de superherois és un gènere en si mateix i té els seus límits, res més. Quan era un nen m'encantaven els còmics del Batman, del Superman o del Capità Marvel. Sento un gran afecte per aquests personatges i no criticaré mai ningú a qui li agradin.

Pensa en el seu llegat alguna vegada?

— Mai. I no em miro mai les meves pel·lícules. Abans de rebre el premi Donostia van posar un muntatge de les meves pel·lícules i va ser un petit xoc per a mi. Com que no les miro mai, de vegades se m'obliden. Potser algun dia em posaré a veure totes les meves pel·lícules, com si fos una retrospectiva d'un festival. O potser no. Seria interessant veure-les si algun dia tinc demència i no recordo que són meves.

A la ciència, de vegades s'estudia la funció d'un òrgan a través de les seves malalties. ¿És el mateix que fa vostè amb l'ésser humà, estudiar-lo a través de les seves patologies?

— Sí, és correcte. Però per a mi la condició humana és el cos. La meva aproximació és existencial: no hi ha vida més enllà de la mort del cos i això ens fa por, ens costa d'acceptar, però és la realitat. I si això és cert, quin és el sentit de la vida? A la pel·lícula es diu “el cos és la realitat”. I això és cert en un sentit literal. Els colors, els sons, la manera de moure'ns, tot està condicionat pel teu cos. Si estem en una habitació amb un gos, pensem que compartim el mateix univers, però no és cert, perquè el gos veu, olora i escolta d'una manera molt diferent. Assumim que, només perquè percebem les coses d'una determinada manera, aquesta és la realitat. I no és cert, només una possibilitat de moltes. I aquesta és una de les idees amb les quals jugo al meu cinema, sempre està al darrere d'allò que explico.

stats