Cinema
Cultura  /  Cinema 17/11/2022

James Gray: “Trump és un símbol de la putrefacció de les nostres elits”

Cineasta, estrena 'Armageddon time'

5 min
El cineasta James Gray durant la presentació a Madrid

BarcelonaNova York, principis dels 80. Ronald Reagan és president, The Clash sonen a la ràdio i un adolescent jueu descobreix la injustícia sistèmica de la societat nord-americana. Armageddon time, que s'estrena aquest divendres, és una de les pel·lícules de l'any, un drama emocionant i lúcid en què James Gray transforma els seus records familiars en un relat d'iniciació a la maduresa d'una dimensió política d'innegable actualitat.

No hi ha gaires directors americans amb una filmografia tan personal com la seva, tan consistent en temes i estils. Però Armageddon time és encara més personal i més explícitament autobiogràfica. Sembla la seva opera prima, però ha trigat tres dècades i vuit pel·lícules a poder-la fer. Per què ara?

— Tendim a mirar enrere quan ja hem viscut més anys dels que ens queden. No és una idea agradable, perquè a mi m'agrada viure, sembla més interessant que estar mort. Però tot plegat et fa ser molt conscient de com és d'efímera la vida. Un altre motiu per fer la pel·lícula és que els meus fills s'estan fent grans, que és la cosa més bonica que he vist mai. Però alhora és melancòlic, un recordatori del pas inexorable del temps. Així que comences a recordar com eren les coses abans, quan tenies 10 o 11 anys, potser perquè és l'edat que tenien els meus fills quan escrivia la història. En qualsevol cas, fer pel·lícules personals ha sigut sempre la meva ambició. Quina és l'alternativa, crear un producte que no m'importi? Si volgués dedicar-me a això estaria treballant per a Apple i venent iPhones.

No és l'únic cineasta que mira enrere en els últims anys. Alfonso Cuarón, Steven Spielberg, Paolo Sorrentino i Kenneth Brannagh també han fet pel·lícules sobre els seus records infantils. La diferència és que, tot i estar ambientada en el passat, Armageddon time parla més directament del present, de temes candents als Estats Units com el racisme i la desigualtat social.

— En el fons totes les pel·lícules són polítiques i totes parlen sobre el moment en què estan fetes. Jo sempre intento ser molt conscient de les implicacions històriques i polítiques, però en això els americans no som particularment bons: quan veiem un edifici antic que ha perdut la seva funció, en construïm un de nou al damunt i au, i això té coses positives i negatives. La negativa és que destruïm edificis increïbles per posar-hi una caixa de vidre i formigó; la positiva, que tenim una gran capacitat per reinventar-nos sovint. La qüestió és que els americans no estem interessats en analitzar les capes de la nostra història, ens hi resistim. Volem creure que som una societat sense classes, una societat lliure, que la història no ens afecta i que sempre ens podem reinventar. En aquest sentit, la meva sensibilitat és una mica més europea.

Parlant sobre implicacions polítiques, a la pel·lícula hi apareix Jessica Chastain interpretant la germana de Donald Trump. Tot i que ell no surt al film, que Trump fos alumne de l'escola a la qual va el protagonista afegeix una pila de capes i subtext a Armageddon time.

— Sí. Que la meva vida i la d'aquest paio [Trump] estiguin connectades és la cosa més estranya del món i, al mateix temps, un element essencial de la història que explico. Per cert, Donald Trump va anar a la meva escola, però en va ser expulsat perquè va tirar un dels escriptoris al mig de l'autopista i va estar a punt de provocar un accident, així que Fred Trump el va enviar a una acadèmia militar. I saps qui era el seu company d'habitació allà? Francis Ford Coppola. Però Trump no és la causa de res, ell és un símptoma. És la persona que aglutina els aspectes més desagradables del caràcter americà. Tenim coses bones, no som tots uns imbècils absoluts. Però hi ha molts problemes als Estats Units i ell és la manifestació perfecta de la nostra negativitat. I per això era important la seva presència al film, perquè és un símbol de la putrefacció de les nostres elits.

L'avi interpretat per Anthony Hopkins és el centre moral de la història, però el pare que interpreta Jeremy Strong és la gran sorpresa del film. Ahir veia la seva primera pel·lícula, Little Odessa, i pensava en com ha canviat la seva manera d'escriure les relacions paternofilials.

— Volia mostrar les febleses de la persona però preservar la seva humanitat. És fàcil jutjar els nostres pares per tot el que van fer malament, però el meu pare feia només el que ell creia que era el millor per a un nen. Ser pare és difícil i no hi ha cap llibre que t'expliqui com fer-ho bé. Comets una pila d'errors i l'únic que pots fer és assumir-ho. Un vell acudit diu que “si tens sort, els teus fills algun dia podran pagar-se la psicoanàlisi”. Jo només intento no jutjar el meu pare, fins i tot quan fa coses amb què no estic d'acord. I m'encanta la interpretació que fa el Jeremy, és un actor fantàstic i el seu treball té molts matisos. Ha aportat molt al personatge.

Strong està rebent molts elogis per Armageddon time, però fa només uns mesos era la riota de Twitter a causa d'un perfil del New Yorker poc afavoridor.

— Sí, aquell article es reia d'ell i ha fet que altres persones també se'n riguin. L'autor va tenir accés total al procés creatiu del Jeremy i això sempre provoca la creença terriblement equivocada que actuar és fàcil. Però la veritat és que actuar bé és molt difícil, requereix molt d'esforç i et fa molt vulnerable. Ridiculitzar una feina així només passa en les arts visuals. Si jo vaig a la fàbrica d'Airbus i començo a dir als enginyers “no m'agrada com estàs fent les ales”, em tancarien al manicomi. En canvi, l'autor de l'article escriu tranquil·lament que Jeremy Strong és estúpid per fer la seva feina, que és bàsicament crear un personatge sòlid i convincent. No ho entenc.

El seu cinema és molt admirat a Europa i és un dels directors americans fixos al Festival de Canes, però els Oscars sempre l'ignoren i la crítica nord-americana el tracta pitjor que la francesa. Ho viu amb frustració?

— No sempre és així, amb Armageddon time he tingut bones crítiques en mitjans importants del meu país com The New York Times. La qüestió és que de vegades necessites distància cultural per jutjar un creador. Quan Cézanne va morir, i no m'estic comparant pas amb ell, el govern francès va considerar que la seva obra no valia res i la va subhastar. I és per això que els Estats Units tenen tantes obres d'ell, perquè un empresari va comprar tot el lot. El que vull dir és que el reconeixement no significa res. Només resulta frustrant en el sentit que vull seguir fent pel·lícules, així que necessito que tinguin èxit perquè la gent que les finança estigui contenta. Però a llarg termini, els elogis i reconeixements no són res. Si no ho pensés hauria deixat de fer cinema fa cinc pel·lícules. Així que em limito a fer la meva feina el millor possible.

Per cert, li agradaria tornar a treballar amb Joaquin Phoenix? A Two lovers va fer un dels seus millors papers.

— Doncs sí, i de fet ens escrivim constantment i busquem un projecte per fer junts, però els nostres calendaris encara no han encaixat. Però ja tinc una idea per fer una cosa amb ell, potser en el pròxim any i mig.

M'encantaria veure una continuació de Two lovers a l'estil de la Trilogia de Linklater, reprenent el personatge anys després.

— Doncs t'he de confessar que és una possibilitat que hem estudiat. El problema és que no se'ns acaba d'ocórrer de què aniria la pel·lícula. Sí, el personatge podria viatjar a Santa Barbara, conèixer una altra noia... Però seria com explicar la mateixa història un altre cop, i estic molt content amb Two lovers, no la vull tornar a fer.

Tràiler d''Armageddon time'
stats