Crítica de cinema
Cultura 28/02/2017

El viajante

Manu Yáñez
1 min

Que el director iranià Asghar Farhadi té un do per invocar els conflictes endèmics del seu país a través dels drames intimistes més convulsos ho va demostrar amb escreix la notable Nader i Simin, una separació. I és que, per al director de l'oblidable El passat, l'univers íntim dels seus personatges, sobretot l'àmbit matrimonial, funciona com una caixa de ressonància del classisme, el masclisme i l'autoritarisme predominants en la societat iraniana. Xacres que, en els millors films de Farhadi, s'infiltren en uns diàlegs tibants i en una posada en escena que, darrere d'una aparença temptativa, amaga un treball de gran precisió.

A la solvent El viajante, Farhadi afegeix una nova dimensió al seu estudi de la vida privada dels iranians en convertir la parella protagonista en actors de teatre que interpreten La mort d'un viatjant d'Arthur Miller. Un dispositiu narratiu que permet a Farhadi reflexionar sobre la relació entre l'art i la vida: la misèria moral del personatge de Willy Loman ressona llunyanament en la deriva autodestructiva del protagonista (un inspirat Shahab Hosseini, millor actor a l'últim Festival de Canes) i en el patetisme del sospitós d'haver assetjat sexualment la dona del primer. Tanmateix, la subtilesa del joc de miralls entre les diferents ficcions queda parcialment neutralitzada per una certa tendència al traç gruixut: a mesura que avança la pel·lícula, la violència es desferma forçadament, les injustícies es multipliquen i la trama esdevé massa inversemblant.

stats