Òpera
Cultura 16/02/2020

'La clemenza di Tito': un drama polític violent i pur

Arriba al Liceu la producció de David McVicar de l'última òpera seriosa de Mozart

i
Antoni Ribas Tur
4 min
Una escena de 'La clemenza di Tito', que es pot veure al Liceu

BarcelonaLa producció de l’últim any de Wolfgang Amadeus Mozart va ser “immensa, infinita”, com diu el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, amb motiu de l’arribada a Barcelona de l’òpera La clemenza di Tito dimecres en una producció del director d’escena David McVicar. Totes les obres que Mozart va compondre el 1791 són “extraordinàries”, com diu també Garcia de Gomar, i pel que fa a La clemenza di Tito explica que Mozart la va compondre en sis setmanes amb motiu de la coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia, després que Antonio Salieri rebutgés l’encàrrec. El que va fer Mozart va ser traslladar la virtut de la clemència de l’emperador Tito a Leopold II. “La vigència de l’obra i l’actualitat, sense que tingui vincles amb la perspectiva de David McVicar, ens porta a preguntar qui és el clement del procés sobiranista”, explica Garcia de Gomar. De La clemenza di Tito se'n faran cinc funcions fins el 27 de febrer i quatre més del 17 al 29 d'abril.

Per al director musical de La clemenza di Tito, Philippe Auguin, aquesta òpera ha sigut víctima d’“idees preconcebudes”, i de la “feblesa del teatre al segle XIX”, perquè en temps de Mozart i al segle XIX no hi havia posada en escena i els cantants portaven la seva pròpia roba. Això va fer que es perdessin els recitatius per la manca de posada en escena. Tot i així ara creu que amb la direcció de David McVicar, els recitatius “tindran més èxit” que les parts orquestrals. Pel que fa als prejudicis, Auguin bromeja que la gent “comença a badallar” quan sent parlar de l’òpera seriosa. Curiosament, Mozart la va compondre en ple procés creatiu de La flauta màgica, que va suposar “la invenció de la comèdia operística alemanya”.

Malgrat tot, La clemenza di Tito no és massivament popular: “No sé si estem preparats al segle XXI per rebre aquesta òpera, perquè la música va en moltes direccions”, diu Auguin. Una de les raons és perquè Mozart la va compondre sota pressió i més endavant no es va representar gaire. “Es pot fer la comparació que quan un compra un producte, quan obres la caixa et trobes el que et trobes i ho has d’anar ajustant, afinant, i això és potser el que la fa única”, afegeix el director musical.

“Una òpera que mira el futur”

Com diu Philippe Auguin, La clemenza di Tito avança “l’òpera preromàntica”. “És una òpera que mira al futur amb el nom equivocat d’òpera seriosa”. També explica que per entendre-la cal posar-la en escena perquè “les àries són introspectives, la música és contemplativa i l’acció, tret d’un moment tràgic de l’incendi del Capitol, està tota en els recitatius”. “Amb La clemenza di Tito Mozart va portar la gent a un nou període. A vegades em sembla estar cantant Beethoven”, diu la soprano Myrtò Papatanasiu, l’encarregada d’interpretar Vitellia, la filla de l’emperador destronat per Tito.

Al primer acte Vitellia clama venjança contra el nou emperador, Tito, i li demana a Sesto, el seu enamorat i amic íntim de Tito, que assassini l’emperador. Com que el paper de Sesto va ser pensat per a un castrati ara l’interpreta la mezzosoprano Stéphanie d’Oustrac, que debuta al Liceu. “El meu personatge sembla que està dins una centrifugadora durant tota l’obra: necessito matar Tito, que és el meu amic, per tenir l’amor de Vitellia, i des del començament fins el final lluito contra els meus sentiments oposats”, afirma Stéphanie d’Oustrac. “És increïble que parlem de la puresa de la música de Mozart –afegeix–, però tots els sentiments són molt humans”.

Un emperador bolcat en el poble

També al primer acte Tito rebutja el botí de les últimes campanyes per destinar-lo als damnificats de l’erupció del Vesuvi a Pompeia i Herculà. “Tito és un personatge profundament respectat, té un cor molt gran, ple d’amor”, diu el tenor que l’interpreta en aquesta producció, Paolo Fanale. Precisament en la gestió del desastre de Pompeia i Herculà, Tito creu que ha fallat al poble. “Procedia d’una dinastia diferent, la flàvia, que no eren descendents de nobles. Venien originàriament del poble. Havien arribat a emperadors escalant socialment, sense que això els fes perdre el contacte amb el poble", diu Fanale. Per això Tito té un caràcter tan humà, malgrat que el poder i tenir un bon cor siguin irreconciliables. “Un dels seus desitjos és que se’l respecti, però en una posició de poder, esclar, això no funciona. Un home poderós amb el cor ple d’amor, no existeix", diu el tenor.

Una dels detalls de La clemenza di Tito que crida l’atenció a Paolo Fanale és que els recitatius van ser escrits per un deixeble de Mozart i la construcció és diferent de les d’altres òperes del mestre. “Els recitatius són molt densos i s’han de dirigir amb molta cura”, afirma la repetidora, Marie Lambert. També destaca que la història uneix la raó i l’emoció amb “històries de gelosia, violència i sexe, entre altres, i també d’emocions molt pures”. “És una peça molt complexa –conclou Lambert–, és un drama polític que mostra molta riquesa i calidesa, i vull insistir en la calidesa. El món que descriu és molt clar però és molt interessant com tot es va desenvolupant”.

stats