Visita al castell de Mataplana: una columna grega desenterrada al Ripollès

GombrènQuants castells hi deu haver sota terra actualment a Catalunya? Hi penso tot escoltant amb atenció el que m’explica el ripollenc Eudald Maideu, mentre condueix el seu Suzuki -“ suki suki ”, en diu- cap al castell de Mataplana, situat una mica més amunt de la població de Gombrèn, en uns terrenys propietat de la seva família.

“Sempre havíem pensat que en els terrenys que tenim en aquesta muntanya hi podia haver un castell; de fet, a l’escriptura deia que «en un lugar de la finca puede existir un castillo »”, m’explica. “Un vespre del 1983 passejava amb la meva dona per aquí i de sobte vam veure un forat. No tenia aspecte de cau d’animal. Amb l’ajut d’una llanterna vam veure les pedres del que semblava una volta romànica. Vam fer fotos com vam poder i les vam dur al departament de Cultura de la Generalitat”, m’explica. “I què els van dir?” “Res, que no tenien diners per excavar”.

Però l’Eudald no es va donar per vençut, va moure cel i terra fins a aconseguir excavar aquest turó ple de vegetació. Hi va tenir un paper clau el professor Manuel Riu, catedràtic d’història medieval de la Universitat de Barcelona. Un munt de persones hi han excavat gràcies al programa Erasmus. La recerca arqueològica feta entre els anys 1986 i 1995 a Mataplana ha permès desenterrar les impressionants ruïnes d’un palau fortificat (segles XI-XV). Ara hi ha a la vista uns quants murs, portes i fins i tot una escala de pedra que duia a la sala noble del castell dels Mataplana, nissaga de guerrers, repobladors i trobadors. Com que tot estava colgat, no havia experimentat modificacions. Era un jaciment segellat, una joia per als arqueòlegs!

Eudald Maideu, ànima de l’excavació, és metge pediatre, pioner en un munt de coses -va fer la tesi doctoral sobre la informació sexual a l’adolescència-. Està jubilat: té 84 anys. Entre les diverses distincions que té, destaca la Creu de Sant Jordi. “La Creu Roja catalana”, diu. És de la broma, l’Eudald.

La carretera discorre per un paisatge encara verge, com en temps passats. “Es mareja vostè?”, em pregunta. “No, no”, li responc. “És que vaig de pressa”. Va de pressa xerrant però condueix a poc a poc. Em comença a parlar del llegendari comte Arnau, de qui es conten moltes maldats: extorsionador de la pagesia, violador de monges... Passem ben a prop d’un gorg de la riera Garfull, dit el gorg dels Banyuts. “Es diu que les nits de lluna plena el comte surt d’aquest gorg i es dirigeix, amb el seu cavall de foc, al castell de Mataplana per trobar la governadora del castell”, em diu l’Eudald en veu baixa, posant-hi misteri. “L’Arnau deixa el cavall lligat a fora del castell i demana a la governadora: «Podria veure les seves filles?» «De cap manera! Les espatllaríeu!» Aleshores se sent que el cavall renilla. «Què és aquest soroll?», li pregunta la governadora. «El cavall té gana», li respon. «Doneu-li menjar». «No menja gra ni civada, sinó ànimes condemnades». I la governadora fa fora el comte Arnau, que se’n va volant amb el cavall, i quan arriba al clot de l’infern se sent un gran tro”.

El castell és a pocs centenars de metres de la carretera, en una illa de verdor entre boscos espessos. “Has vist aquesta columna?”, diu l’Eudald. És al bell mig del castell. Es tracta d’una sèrie de cilindres sobreposats. I aleshores es treu de la bossa una postal i me la mostra. Al temple d’Apol·lo de Delfos hi ha una sèrie de columnes... exactes a la que tinc davant meu! L’única diferència és que les de Delfos són més altes. “Tenim un temple grec al cor del Ripollès!”, dic. “Si més no, una columna hel·lènica”, matisa. “Fins ara ningú ho ha publicat. Vaig intuir-ho fa poc”, revela.

“Del castell de Mataplana en va ser governadora la princesa Làscaris de Grècia (segle XIV). Suposo que hi va voler posar les columnes que coneixia del seu país”, explica l’Eudald. “I què hi feia aquí una princesa grega?” “Va venir a Catalunya quan tenia vint anys, després d’enviudar del comte de Ventimiglia. A Barcelona va conèixer Arnau Roger de Pallars, amb qui es va casar. Va tornar a quedar viuda i aleshores va venir a viure aquí, a la baronia de Mataplana. Essent governadora, va voler convertir el castell en un palau, cosa que va aconseguir a mitges, i en una festa contínua. Va arruïnar la família!”, m’explica l’Eudald mentre passem per una porta adovellada que du a una primitiva capella. “Va fer moltes malvestats! Assotava i fins i tot penjava -al serrat dels Forcats- els qui no seguien les normes que ella havia establert, com ara comprar el vi de la seva baronia o bé no dur-li la collita de raïm, que ella pagava a una cinquena part del valor de mercat”. Era tan malvada, o més, que el comte Arnau. A ell el van condemnar eternament a l’infern (però s’escapava les nits de lluna plena). A ella (això és real) els fills la van fer fora del castell i la van enviar a Barcelona.

Visitem l’esglesiola situada a pocs metres del castell. “Mira, les cadenes del comte Arnau -em sorprèn l’Eudald-. Les va dur un germà meu d’un barco de Galícia”. Com tantes esglésies, va ser incendiada durant la Guerra Civil. Les campanes són dins, despenjades, per temor que algú se les endugui.

Acabem la visita a Gombrèn, on hi ha un petit museu amb el que s’ha trobat a l’excavació. S’han recuperat un munt d’objectes d’ús quotidià, com un cavall dels escacs i un dau fet d’os. Sí, aquí dalt, temps enrere, també s’ho passaven bé.