Música

El romanticisme terrenal de Pablo López obre el Fes Pedralbles

El músic malagueny surt ovacionat a la jornada inaugural del festival barceloní

Falten encara uns minuts perquè el músic malagueny Pablo López inauguri l’edició especial del Festival Jardins de Pedrables, rebatejat com a Fes Pedrales i adaptat a les circumstàncies pandèmiques. El director del festival, Martín Pérez, fa d’acomodador intentant que tothom trobi la seva cadira. Uns minuts després demana disculpes pel retard i dona la benvinguda al públic d’un festival muntat a correcuita però intentant que s’assembli tant com sigui possible a les set edicions anteriors.

Canvien l’aforament, reduït de moment a 800 espectadors, i la disposició del públic, ara sense graderia i desplegat davant el perímetre de la font, i la programació no té el caràcter eminentment internacional d’altres anys. Però fins al setembre l’aspecte dels Jardins de Pedralbes serà prou familiar, amb un village amb zona de restauració i un petit escenari, en el qual dijous Meritxell Neddermann va intentar fe valer el pop contemporani del disc In the backyard of the castle entre la curiositat d’uns i la indiferència dels que feien cua per beure ginebra artesana japonesa o fer un mos selecte. També es manté en la gamma alta el preu de les entrades: per al concert a piano sol de López costaven entre 50 i 85 euros. Tot i així, lluny dels més de 178 euros que caldrà pagar per veure Van Morrison el 22 o el 23 de juliol. Així seran les nits d’estiu a l’ upper barceloní.

Després que Martín Pérez expliqués que "la il·lusió" és el motor de tot plegat i que el festival generarà "700 llocs de treball de manera directa o indirecta", va arribar l’hora de Pablo López, tan xerraire com és habitual i a gust en un format gairebé de piano bar. Tenir el públic a prop va ser com afegir benzina al foc de la complicitat que López manté amb la gent que el segueix. Va començar amb un tema inèdit però perfectament homologable al pop inflamat de romanticisme marca de la casa i amb el volum del piano molt alt, potser per intentar apaivagar el so dels grills, autèntics senyors de la nit a Pedralbes. A la segona cançó, Mariposa, va demanar que el públic s’aixequés: "Tots sabem el que cal fer, però aixequeu-vos una mica". I aquesta situació es va anar repetint al llarg de més d’una hora i mitja en què López va posar en joc tant la intensitat emocional més visceral com la normalitat més prosaica. L’exemple més evident va ser la interpretació d’ El gato, quan canta el vers " mi gato es mucho mejor persona que yo" com si fos el punt àlgid del melodrama més extrem. O quan abans d’abordar El mundo explica que ell és "un paio molt normal" que quan es lleva al matí pensa "en l’apocalipsi".

Així és Pablo López, que defensa que "el romanticisme no és barat, sinó bonic", que en el moment més intens de Te espero aquí és capaç d'exclamar "que bonic, Déu meu!" per autoelogiar-se i que fa èpica de la intimitat fins i tot en les cançons aparentment més delicades, com Colapso, una altra de les estrenes d’un concert que va tenir com a moment culminat El patio, inclòs un fragment cantat a pèl, sense micròfon. Val a dir que, com ja va passar fa dos anys al Palau Sant Jordi, la connexió entre López i el públic és tan fluïda com indestructible, sobretot perquè l’artista malagueny es mostra pròxim i familiar, com si no hi hagués distància entre platea i escenari. Ho aconsegueix com ho fan els entertainers clàssics: lliurant la interpretació al foc sentimental, fins i tot a la sobreactuació vocal, però alhora baixant a l'àmbit de la confidència més terrenal.