'Los años más bellos de una vida': emotiu retrobament amb dos grans intèrprets ara octogenaris

Crítica del film de Claude Lelouch, viatge nostàlgic amb els protagonistes d''Un home i una dona'

Direcció: Claude Lelouch. Guió: Claude Lelouch i Valérie Perrin. 90 min. França (2019). Amb Jean-Louis Trintignant, Anouk Aimée i Souad Amidou.

L'enorme èxit d''Un home i una dona' (1966) va agafar per sorpresa fins i tot Claude Lelouch, el seu director, que aleshores encara maldava per fer-se un lloc en una cinematografia, la francesa, en què havia irromput amb força el corrent renovador de la Nouvelle Vague, del qual ell es volia distanciar. La història de passió entre dos vidus joves, el pilot de carreres Jean-Louis (Jean-Louis Trintignant) i la 'script' Anne (Anouk Aimée), que descobreixen que la vida els dona una segona oportunitat per enamorar-se, va triomfar gràcies al seu romanticisme dirigit a un públic adult, al carisma dels dos intèrprets, a l'atractiu de les localitzacions a Deauville –la Canes de la Normandia– i, sobretot, a una melodia enganxosa com una mala cosa composta per Francis Lai.

Lelouch ja havia fet retrobar-se l'Anne i el Jean-Louis a 'Un home i una dona: vint anys després' (1986) i ara hi torna amb 'Los años más bellos de una vida', una operació de nostàlgia en què propicia un últim retrobament entre els personatges. Quan el fill del Jean-Louis s'adona que el seu pare perd la memòria però encara recorda l'Anne, decideix anar a buscar-la perquè es tornin a veure. 'Los años más bellos de una vida' insisteix en aquell supòsit romàntic que l'amor és més fort que l'oblit retornant a les imatges i les localitzacions del primer títol de la mà dels octogenaris protagonistes. En aquest sentit, la pel·lícula per moments només és apta per a fans d''Un home i una dona' i romàntics de la vella escola. De fet, resulta molt més interessant en la seva faceta de registre documental del mà a mà entre dos intèrprets a la vuitantena, la magnètica Anouk Aimée i el formidable Jean-Louis Trintignant. Ella irradia una vitalitat i atractiu envejables, mentre que el cor se t'encongeix davant el rostre fràgil i macilent de Trintignant, el d'una persona malalta que afronta la recta final de la seva vida. Els seus diàlegs en primer pla, filmats de manera un pèl maldestra, justifiquen aquest autohomenatge orquestrat per Lelouch.

El director també imbueix el film de cert gust per l'aventura i la velocitat, que demostra que l'esperit del Jean-Louis es manté viu malgrat que la memòria se li esvaeixi. A més de tornar a passejar per les escenes del film del 1966 i fer-nos escoltar per enèsima vegada el 'ba da ba da da ba da ba da, ba da ba da da ba da ba da', 'Los años más bellos de una vida' recupera unes imatges molt més potents d'una altra peça de Lelouch, 'C'était un rendez-vous' (1976), un vibrant viatge a tota velocitat en cotxe per un París a trenc d'alba que va rodar en un únic pla seqüència.

Més continguts de