Crítica de cinema

'Antebellum': Janelle Monáe guia una impactant al·legoria sobre l’arrelament del racisme als Estats Units

La direcció de Gerard Bush i Christopher Renz situa el film en un escenari de terror

'Antebellum'

3 estrelles

Direcció i guió: Gerard Bush i Christopher Renz. 105 minuts. Estats Units (2020). Amb Janelle Monáe, Jena Malone, Jack Huston i Gabourey Sidibe. Estrena als cinemes el 2 de setembre

“El passat mai mor. El passat ni tan sols és passat”. Antebellum s’erigeix a partir d’aquesta cèlebre cita de William Faulkner, que funciona alhora com a declaració d’intencions i com a espòiler culterà dels girs que amaga el relat, situat inicialment en una plantació confederada, en algun moment de la Guerra de Secessió. Allà, els esclaus negres són tractats cruelment per militars i terratinents blancs, tal com comprova en les seves carns l'Eden, a qui els seus companys veuen com una mena de líder. Algunes frases i gests dels personatges insinuen que hi ha quelcom que no acaba d’encaixar en aquesta recreació històrica, i la pel·lícula ens fa sortir de dubtes fent literal l’esmentada frase de l’escriptor d’ El brogit i la fúria.

Com el fals documental C.S.A: The Confederate States of America (2004) o la corrosiva Manderlay (2005) de Lars von Trier, Antebellum sorgeix de l’atroç pensament que l’herència racista als Estats Units segueixi viva, i l’actualitat del moviment Black Lives Matter ratifica que el concepte que mou el film no és un mer temor, sinó una certesa. Aquest xoc amb la realitat subratlla la voluntat de Gerard Bush i Christopher Renz de lliurar “la bona lluita” a través d’un escenari proper al terror, com succeeix a les produccions de Jordan Peele. Així, la pel·lícula es col·loca al centre del debat sobre la representació racial al cinema amb un grapat d’imatges d’ambició catàrtica, sempre guiades pel carisma que irradia la figura de Janelle Monáe.