'Sky rojo': per què és tan dolenta la nova sèrie dels creadors de 'La casa de papel'?

'Sky rojo'

Álex Pina i Esther Martínez Lobato per a Netflix España. En emissió a Netflix España

Quentin Tarantino no en té cap culpa. Álex Pina i Esther Martínez Lobato volen emular a la seva nova sèrie –després de l'èxit de La casa de papel– l'estètica de cert cinema dels 90 que trobaria en el director de Pulp fiction el màxim exponent, tot i que no l'únic. Una barreja d'acció adrenalínica, homenatge als subgèneres propis de les sales de reestrena i un punt d'humor estripat que ofereix un embolcall suposadament cool a la història de tres treballadores sexuals en fuga, la Coral (Verónica Sánchez), la Gina (Yany Prado) i la Wendy (Lali Espósito, la gran revelació de la sèrie), després d'haver atacat el macarró que les explotava. Com a La casa de papel, aquí també tenim unes protagonistes al marge que es revolten contra el sistema que les oprimeix. En aquest cas, a més, entronquen amb la necessària tendència actual de presentar les dones no només com a víctimes, sinó també com a agents del seu propi alliberament. Ara, tot plegat és un desastre.

Pina i Martínez Lobato presumeixen d'haver-nos servit una mostra de “pulp ibèric”. A priori, a favor. Però Sky rojo no reelabora des de la passió i la falta de prejudicis una sèrie de referents de la cultura popular poc prestigiosa, com t'esperaries davant de tal etiqueta. Més aviat es limita a repetir clixés del cinema dels 90 tipificats com a atractius i replicats de la manera més gratuïta. Ja sigui la barreja d'humor i de violència, que aquí quasi sempre grinyola, sobretot per la càrrega dramàtica que per altra banda volen atorgar a la història. O l'ús de temes musicals inesperats com a contrapunt de certes escenes d'acció: recórrer a La leyenda del tiempo de Camarón de la Isla només pel que té de tema carismàtic per “atorgar ritme” a l'escena de l'agressió repetida contra una dona deu ser una de les decisions musicals més terriblement frívoles de la història de l'audiovisual.

Aquesta mena de pastitx del cinema dels 90 ja era caduc fa vint anys. Però el pitjor de Sky Rojo és que, en lloc de sintonitzar amb el to d'incorrecció política que se suposa al pulp, adopta una certa doble moral hipòcrita amb el discurs sobre l'explotació sexual. Verónica Sánchez afirmava a l'ARA que la sèrie “està lluny de frivolitzar la prostitució”. Perquè no en dubtem, la trama hi insisteix des de la veu en off de la protagonista, que deixa anar en tot moment un discurs infestat de sentències ridícules de tan tràgiques. Les paraules diuen una cosa i les imatges la contrària.

A partir d'aquesta mala imitació de l'estètica del cinema dels 90, Sky rojo glamuritza la prostitució emmarcant-la en uns escenaris interiors enlluernadors, que poc tenen a veure amb l'aspecte rònec d'un puticlub de carretera. Les tres dones no deixen de mostrar-se sexis al llarg dels vuit episodis en què fugen, en les pitjors condicions, dels proxenetes. Uns homes que, per altra banda, se'ns mostren –en dos casos!– enamorats d'una de les protagonistes i turmentats per unes circumstàncies tràgiques, pobrets. Al final, el problema de Sky rojo és que entén just al revés l'essència del pulp: es pren massa seriosament el que hauria d'afrontar des de la irreverència i, en canvi, adopta massa a la lleugera, perquè està feta des del postureig i no pas des de la passió, la pràctica del pastitx, la hibridació de referents del cinema dels 90 i la idea de venjança femenina que es podria desplegar en aquest context.