El crit d’amor a la natura de Carolyn Carlson
Era l'última oportunitat per veure la companyia de la californiana, que s’acomiada dels escenaris
- Carolyn Carlson Company
- A La Fact de Terrassa
- Dissabte, 5 de novembre
La Dama de Blau, com se l’anomena en referència a una de les seves obres més conegudes, s’acomiada dels escenaris. Als 72 anys i sent un autèntic mite de la dansa contemporània durant quatre dècades i més de cent coreografies, Carolyn Carlson ha passat per diferents llenguatges. Al principi, més propers al del seu mestre Alwyn Nikolais i després establint un estil propi, de mirada minimalista, poètica i amb una forta influència de la mística zen que el 2006 li va valdre el Lleó d’Or de la Biennal de Venècia, el primer que s'ha atorgat mai a un coreògraf.
Dissabte La Fact de Terrassa va programar el seu últim treball, The tree (Fragments of poetics on fire), un crit d’amor a la natura a punt de col·lapsar. L’obra, que tanca la tetralogia dedicada als quatre elements de la natura juntament amb Eau, Pneuma i Now, s'inspira en les poesies del filòsof francès Gaston Bachelard, alhora que compta amb projeccions de les pintures en tinta xinesa de Gao Xingjian, premi Nobel de literatura el 2000.
En un escenari devastat, amb un arbre sec com a únic element i un ull/lluna que observa, nou ballarins ens conviden a un viatge interior. L’arbre és testimoni del pas del temps, marcat per la presència dels quatre elements: la terra, l’aigua, el vent i el foc. Des d’una estètica molt neta i poètica, Carlson combina elements coreogràfics de molta vitalitat amb altres d’estàtics de gran bellesa que d’alguna manera ens remeten a les danses tel·lúriques –potser aquí invocant el creixement de la vida– de Pina Bausch.
La coreògrafa no pretén mostrar-nos el virtuosisme tècnic dels ballarins, simplement els fa dansar amb fluïdesa, ens els mostra com a éssers inexpressius que transiten pel món intentant fent florir un arbre sec que s’hi resisteix. The tree és ple d’elements simbòlics, des de l’escala que no porta enlloc fins a l’òliba que regna sobre la nit, passant per uns llençols blancs com sudaris que inunden l’escenari o un gran megàfon que tant pot ser un corn com un telescopi. Carlson aporta aquests elements, però el cert és que cadascú n'ha de fer la seva lectura, apel·lar al propi imaginari i deixar-se dur per la cruesa que ens imposa la coreògrafa, encara que sigui des d’una bellesa exquisida.
