Denzel Washington desencadenat

Enviat especial a Sant SebastiàEl Festival de Sant Sebastià no es distingeix per tenir un criteri gaire radical a l’hora de triar la pel·lícula inaugural. Sol ser un títol de fàcil digestió -més que molts dels films en competició, almenys- i amb un ganxo en forma d’estrella de Hollywood. Ho fan la majoria de festivals. Així s’ha d’entendre l’elecció com a pel·lícula inaugural de The equalizer, perquè no és exactament una pel·lícula que representi l’estil de Sant Sebastià. És un recital d’acció i testosterona protagonitzat per qui la dreta conservadora ianqui possiblement veu com un bon samarità. La pel·lícula sembla una prolongació sofisticada i efectista del sempre entretingut cinema d’acció que produïa als anys 80 el recentment traspassat Menahem Golan, que, per cert, protagonitza un dels documentals més esperats del pròxim Sitges.

Però amb Denzel Washington de protagonista -i, de passada, Premi Donostia del festival-, l’aposta queda amortitzada. L’actor nord-americà, desencadenat, invoca l’esperit de Charles Bronson per interpretar un antic agent de les forces especials que ha girat l’esquena al seu passat i viu una vida quadriculada i anodina fins que la màfia russa es creua en el seu camí i el seu instint assassí surt a la llum. Washington tira de carisma d’estrella hollywoodenca per fer simpàtic un vell arquetip del western : el pistoler jubilat amb un rígid codi moral que torna a l’acció per defensar els dèbils, en aquest cas, una jove prostituta apallissada (Chloë Grace Moretz).

Subtilesa? Fuig!

El film torna a reunir Washington amb Antoine Fuqua, que ja el va dirigir a Training day. Però ara la cosa no va tant d’explorar la corrupció moral d’un policia com de dictar sentència i executar els dolents, una categoria que a The equalizer està clarament definida per l’accent rus i els tatuatges. Subtilesa, per què? Fuqua també prescindeix de la càrrega melodramàtica de la sèrie en què s’inspira - L’equalitzador, vista als 90 a TV3- i es recrea més en la violència, potser abusant dels jocs de càmera lenta que tan de moda estan en el cinema d’acció mainstream.

Relaxat, Washington va regalar somriures i encant en una roda de premsa durant la qual va mostrar-se “encantat de ser al Mediterrani”, agraït pel “regal de Déu” que és el seu talent i preocupat per la derrota de la selecció espanyola de bàsquet. Tant ell com Fuqua eren conscients que The equalizer no s’ha de prendre gaire seriosament. “La de la pel·lícula és una realitat augmentada, una mena de via d’escapament”, explicava Washington. “La brutalitat era necessària per ser fidels al personatge, però crec que quan el públic aplaudeix algunes escenes no ho fa perquè estigui a favor de la violència, sinó del personatge”, afegia l’actor, referint-se a les projeccions de Toronto. Entre el públic de Sant Sebastià, però, van escassejar els aplaudiments a la dotzena llarga de formes de matar que posa en pràctica el protagonista.

Fuqua i Washington, per cert, no trigaran 13 anys a tornar a treballar plegats. Ahir van confirmar que ja estan preparant una nova versió d’ Els set magnífics, tot i que, van subratllar, més que en el western de John Sturges, s’inspiraran en la font directa d’aquella pel·lícula: Els set samurais, d’Akira Kurosawa.

Un clam contra Putin

Ahir es va presentar, durant la gala d’inauguració, el jurat del festival, que inclou una notable absència en la secció oficial: Oleg Stenson, el cineasta ucraïnès detingut de forma irregular pels serveis russos fa uns mesos. La seva inclusió en el jurat és la forma amb què el festival s’uneix al clam internacional que en demana l’alliberament, i afegeix pressió al govern de Putin. Ja fos en la ficció o en la realitat, el d’ahir no va ser el millor dia per ser rus al festival de Sant Sebastià.

La nota extravagant la van posar els quatre episodis de la minisèrie P’tit Quinquin, la inesperada incursió de Bruno Dumont en la comèdia televisiva. El francès abandona per una vegada la severitat del seu cinema per ordir una trama boja al voltant d’uns assassinats esperpèntics que investiga un detectiu a mig camí entre Clouseau i Quim Monzó. Inclou el funeral religiós més delirant que potser s’ha vist mai en una pantalla de cinema.

La tossuda lluita per la dignitat de dos avis

Com va fer anys enrere l’alacantí Adan Aliaga a La casa de mi abuela, Hermes Paralluelo filma els seus propis avis a No todo es vigilia. El segon llargmetratge del director barceloní s’apropa als dos ancians en un moment clau de les seves vides, quan, després de 60 anys de matrimoni en un petit poble aragonès, s’enfronten a la possibilitat d’haver-se’n d’anar a viure per força a una residència. El director contraposa dos escenaris: l’hospital on el seu avi es recupera d’una malaltia i la casa a la qual retorna la parella per intentar reprendre la seva normalitat. Sense carregar les tintes ni disfressar el tràngol, Paralluelo deixa que realitat i ficció s’entrelliguin per retratar el desemparament dels ancians, però també la seva tossuda negativa a perdre l’autonomia i la dignitat. En una primera part, No todo es vigilia observa la deshumanització d’un hospital on els metges sempre apareixen difuminats o fora de pla i on la memòria és l’únic refugi. En la segona, però,s’endinsa en les complexitats de la quotidianitat del matrimoni i la lluita gairebé simbòlica que els enfronta davant l’amenaça que s’aproxima.