MÚSICA

Jaume Sisa: “Estic descobrint que m’agrada més parlar que cantar”

Al llibre ‘El comptador d’estrelles’, Sisa explica qui és al periodista Donat Putx

Jaume Sisa i el periodista Donat Putx són en un hotel de la Rambla. Trenta anys enrere, en un altre hotel de la Rambla, Sisa va matar Sisa per reaparèixer a Madrid convertit en Ricardo Solfa. Quan hi va tornar, a mitjans dels 90, la ciutat havia canviat. “Ara Barcelona és un parc temàtic en potència, i em sembla que això no té solució. Els barcelonins, si ens vénen a comprar i ens posen una bossa prou plena, som capaços de vendre’ns-ho gairebé tot, si no tot. I ens estem venent Barcelona al turisme”, diu Sisa. Les transformacions de la ciutat on va néixer el 1948 també són presents a Jaume Sisa, el comptador d’estrelles (Empúries), el llibre que recull les converses que ha mantingut amb Donat Putx entre el novembre del 2012 i el gener del 2014.

El cantautor galàctic, escèptic i somiador alhora, s’explica en una mena d’autobiografia oral que, segons Putx, és també “una panoràmica d’una època”, “gairebé cinquanta anys, des dels temps heroics del club San Carlos i els ie-ies fins a l’actualitat”, passant per Canet, Zeleste, el teatre de Dagoll Dagom i la col·laboració amb músics com Pascal Comelade, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver. En aquest camí, Sisa, admirador de Bob Dylan, Franco Battiato i Bola de Nieve, apareix com a observador crític d’ell mateix i de la realitat, i ho narra tot sense fugir d’estudi, perquè “un és com és i ve d’on ve, i al final el que compta és el que fas i com ho fas”.

“Des de fa un temps, en els concerts, entre cançó i cançó explico una mica les històries que les acompanyen, i gairebé parlo més que canto. Estic descobrint que m’agrada més parlar que cantar. A més, no has d’afinar ni fer proves de so. Envejo els que es guanyen la vida parlant: els conferenciats, els monologuistes”, diu Sisa. Aquestes aptituds com a conversador i la confiança dipositada en Putx dibuixen el retrat ideològic, sentimental i artístic d’un home a qui el pare li va ensenyar que “la llibertat no es demana, es pren” i que identifica el tarannà català amb tres conceptes: “Patir, pagar i pencar”.

“Pagaré el preu que toca”

“Hi ha una recreació gairebé obscena en el fet que hem de patir, que no ens comprenen, que no ens deixen ser com som. Si no et deixen, rebel·la’t! I si convé agafa les armes, no et deixis avassallar”, diu aquest llibertari conscient de la dificultat de gestionar les contradiccions i del “preu que s’ha d’estar disposat a pagar” per la llibertat. Això sí, que l’humor no hi falti: “Jo sóc català, i per tant pagaré el preu que toca, i si poden fer-me descompte, millor. El més important -diu més seriosament- no és tant les idees que tinguis com la manera com les portes a la pràctica. El que no pot ser és anar inflamat de grans idees, magnífiques i redemptores, i després viure com un botiguer acollonit. Sigues una mica coherent”, exclama Sisa, que tanmateix reconeix que ell també té les seves contradiccions.

En el llibre parla de l’adolescent de classe obrera del Poble-sec que patia perquè tenia acné i no agradava a les noies. Del jove que va tenir “el complex de ser un petaner” quan va accedir a “un món que per extracte social i cultural” no li tocava. “Em vaig trobar envoltat d’universitaris als quals jo els suposava un estatus intel·lectual superior al meu”, recorda Sisa, que de jove volia ser guitarrista però que va acabar de cantant. “Volia tocar com el guitarrista dels Shadows, però de seguida vaig veure que Déu no m’havia cridat per aquest camí i vaig haver-me d’inventar una altra cosa. Havia sentit el meu pare cantant sarsuela a casa i un germà meu va guanyar un concurs d’imitadors de Machín cantant boleros. I no sé per què em vaig posar a cantar, a veure si així conquistava alguna noia”, explica.

Però les coses no sempre surten com un voldria. “Vaig començar a guanyar-me la vida amb la música als 18 anys, però als 20 em vaig trobar encallat com una balena a Barcelona. Havia tret un disc, Orgia, però ningú em feia cas. Vaig sobreviure treballant en mil coses: en oficines, recollint fruita, venent rentadores... Volia viure de la música però no me’n sortia”, assegura. I llavors va arribar l’èxit: Qualsevol nit pot sortir el sol (1975). “Em sap molt greu que la meva mare no ho pogués veure, perquè ella va morir el 1974 i a mi em van començar a anar bé les coses a partir del 1975. Hi havia una veïna del barri que sempre em deia: «Ai, si la Paquita ho veiés, que contenta estaria». I es posava a plorar mentre jo em quedava allà emocionat sense saber què dir”, diu Sisa, que també recorda que la mare li demanava que fes cançons que ella entengués, “com les del Serrat”, l’altre noi del Poble-sec.

Explicar les ferides

Donat Putx va tenir la idea de fer un llibre sobre Sisa als anys 90, quan encara era Ricardo Solfa. "No va sortir, però vam mantenir el contacte –explica Putx–. Durant aquests anys m'he anat documentant bastant a fons, i ell em va donar un accés molt generós al seu arxiu. Finalment, els astres es van alinear i tant a ell com a mi ens anava bé fer el llibre". Putx aconsegueix que Sisa parli obertament de tot. “Sabia que hi havia una sèrie d'aspectes dolorosos a la vida del Jaume que creia que s'havien de reflectir, però sense furgar en les ferides. La meva intenció era localitzar-les, identificar-les i explicar-les", assegura Putx.

Sisa parla de les penes familiars. D'un pare que va passar un any i mig en "un camp de concentració franquista perquè havia fet la guerra com a voluntari en una columna de la FAI". D'una mare a qui va detenir la policia acusant-la falsament de fer estraperlo i a qui en sentir-la parlar en català van obligar a fregar el terra de la comissaria amb una senyera esquinçada. "La consciència de classe obrera és molt present al llarg de la seva vida –diu Putx–. Ell també expressa en algun moment la seva satisfacció com a fill de família pobre de poder haver-se cuidat del seu pare fins al final, i que acabés els seus dies ben atès i amb dignitat. Fins i tot quan parla de diners, diu: «A mi els diners m'importen perquè mai m'han regalat res. Tot m'ho he guanyat amb el meu esforç i la meva creativitat»".

Sisa parla també de les relacions sentimentals, de les nits de Zeleste, de Carles Flavià i el teatre. I de política, del PSUC, de les Jornades Llibertàries i dels presidents Josep Tarradellas, Pasqual Maragall i José Montilla. "La qüestió de la catalanitat és un tema del qual fins ara el Sisa havia parlat molt poc, però en el llibre sí que ho fa", explica Putx. I ho fa sense embuts. "És que sóc massa català. Tots els cognoms dels pares, dels avis, dels besavis, tots són catalans!", exclama Sisa en el llibre. "Jo m'he criat en català, penso en català, faig cançons en català, he après el català a casa i el castellà a l'escola. És com si el tingués tan cobert, el cupo de catalanitat, que ja no puc més [...]. No tinc cap necessitat d'anar afermant la meva catalanitat. Sóc més català del que puc suportar, però ho sóc, evidentment", afegeix Sisa, que també assegura que "aquestes coses que es diuen de ser ciutadà del món són poca-soltades". La reflexió va més enllà quan diu que en "els patriotes exaltats" hi veu "l'expressió ibèrica de la desmesura".

Jaume Sisa, el comptador d'estrelles aplega converses realitzades entre el novembre del 2012 i el gener del 2014. Per tant, en queda fora la presència de Sisa al Canet Rock del juliol de l'any passat. "Va ser tornar al lloc del crim quaranta anys després", explica el cantautor recordant que el 1975 no hi va tocar perquè les autoritats l'hi van prohibir. "Va ser maco tornar a Canet, un lloc que en el seu moment el vaig viure com una casa inaugural on cabíem tots. Tot i que el Canet Rock d'ara no és el d'abans. Aquell tenia un esperit que el d'ara no té. Té una altra cosa que no sé què és. És un festival que organitza una productora suposo que per guanyar diners, molt legítimament. Però el Canet d'aquella època era una altra cosa. Ho fèiem perquè estàvem posseïts d'una necessitat d'expressar-nos i de reafirmar-nos una sèrie de gent, uns artistes i un públic, en un context molt agressiu", explica Sisa.

Tampoc hi ha espai al llibre per a les noves cançons que prepara el cantautor galàctic. "Per primera vegada a la vida estic treballant sense presses i sense format final definit del tot. És una manera oberta de treballar. Vaig fent cançons, vaig buscant músics, vaig gravant... i quan tingui tot el material ja veuré què hi faig. No tinc pressa", diu Sisa.

Més continguts de