MÚSICA

El dia dels barbuts al Fòrum

The National i Father John Misty triomfen al Primavera Sound en una jornada ‘indie-rock’

Allò que un dia és indie-rock i el següent rock alternatiu va ser el protagonista d’ahir al Primavera Sound amb els nord-americans Father John Misty i The National, homes barbuts i drama masculí per a una multitud, tot dos repetidors al festival i únics caps de cartell de debò després de la cancel·lació de Migos. El que havia de ser el gran concert de trap es va suspendre per problemes amb el vol, segons va explicar la direcció del festival. A canvi, es van programar Los Planetas: en comptes de trap, més indie.

Tornant als homes barbuts, Josh Tillman, que fa set mesos va omplir la sala Razzmatazz, va començar amb Nancy from now on, un dels temes del seu primer disc com a Father John Misty, Fear fun (2012) i va seguir subministrant material pretèrit abans de presentar un petit tast de l’àlbum God’s favorite customer (2018), que tot just acaba de publicar. Magnífic cantant, no ho fia tot a un magnetisme escènic que és indubtable sinó que desplega les cançons sense estalviar recursos: ahir tenia el suport de seccions de vent i corda, que enlairaven les cançons tot i que a vegades els arranjaments dels metalls eren massa tímids. Detalls menors en una actuació fonamentada en la seguretat expressiva de Tillman, tant en les peces més inflamades, com la nova Please don’t die, com en el combat amb les tempestes instrumentals i en balades amb piano com Pure comedy. Però va ser en el tram final on l’animal escènic va imposar la seva llei esperonat per una banda esclatant que va conduir el concert fins al grand finale de The ideal husband.

The National treballen colors més melodramàtics, sobretot quan Matt Berninger decideix cantar compungit, i en temes de l’últim disc, Sleep well beast, com Walk it back. Ara bé, una secció de metalls (molt ben utilitzada a Guilty party ) i l’efectivitat d’algunes tornades van compensar la càrrega dramàtica d’un grup construït sobre la veu greu de Berninger i la guitarra i el teclat dels bessons Dessner. El concert va transitar per allà on conflueixen la intensitat i l’èpica de l’angoixa de la mitjana edat. Segons qui els escolti poden ser els U2 de l’ indie-rock o uns Tindersticks per a grans festivals, i a vegades en la mateixa cançó, com passa a I need my girl i Day I die. Això sí, ningú els pot discutir l’impacte que aconsegueixen amb els clàssics del seu repertori, i així els va premiar el públic de l’esplanada després de la catarsi final.

Estirant el fil de l''indie'

Ara, per indie-rock el de les nord-americanes Waxahatchee, que van obrir l’escenari Apple Music (aquí no hi ha patrocinador que es resisteixi a lluir marca) a quarts de sis de la tarda, quan Twitter encara avaluava els atributs de Pedro Sánchez com a estadista. El quintet comandat per Katie Crutchfield va debutar a Barcelona equilibrant calma melòdica i rauxa elèctrica a la manera dels anys 90. I com que la cosa anava d’estirar del fil fundacional del Primavera Sound, a l’esplanada s’escenificava un nou retorn de The Breeders, el grup amb què les germanes Deal van fabricar alguns del temes més ballats a cops de cap en les discoteques indies dels 90, com Cannonball i No aloha, tots dos presents en el repertori d’ahir. L’any 2012 van reactivar la formació del disc Last splash (1993) i cinc anys després d’aquella gira van començar a treballar en composicions noves que finalment han conformat All nerve, cinquè àlbum del grup en 25 anys, van reviure el so del passat amb una execució menys atrotinada, però amb poc marge per a qui no vulgui celebrar la nostàlgia indie, tot i que la línia de baix i la distorsió de Cannonball segueixen activant els malucs de públics de qualsevol edat.

Com a contrast, i abans que la nit entrés en el territori dels ritmes urbans, hi havia diverses opcions. Per exemple a l’escenari Adidas, que s’ha convertit any rere any en refugi de propostes sorolloses, com la del duo madrileny Doble Capa: riff, bombo, caixa  i a córrer pels camins del blues saturat de distorsió en sintonia amb bandes com Shellac, que ahir van actuar per enèsima vegada al festival tal com ho estableix la tradició. Una altra opció era l'escenari Ray-Ban, on la gran Oumou Sangaré es va presentar amb banda llarga per oferir una de les exhibicions de polirítmia habituals. En una hora la diva maliana va posar en joc més varietat rítmica que la majoria de grups del festival. Llàstima que la música africana tingui tan poca presència en aquesta edició.

Més continguts de