Crítica de cinema
Cultura 10/10/2019

'Dia de pluja a Nova York', l'oda romàntica de Woody Allen a un món en decadència

Crítica de la pel·lícula protagonitzada per Timothée Chalamet, Elle Fanning i Selena Gomez

Manu Yáñez
2 min
Timothée Chalamet a 'Día de lluvia en Nueva York', de Woody Allen

Direcció i guió: Woody Allen. 92 minuts. Estats Units (2019). Amb Timothée Chalamet, Elle Fanning, Selena Gomez, Liev Schreiber i Jude Law.

“Adorava Nova York, la idolatrava de forma desmesurada. Per a ell, en qualsevol estació de l’any, la ciutat existia en blanc i negre, i bategava al ritme dels grans temes de George Gershwin”. Així començava la icònica Manhattan (1979), en la qual Woody Allen va immortalitzar la seva devoció per la ciutat dels gratacels. Quaranta anys després, a Dia de pluja a Nova York substitueix el blanc i negre per l’exuberància colorista de la fotografia de Vittorio Storaro, i prefereix homenatjar compositors com Irving Berlin i Tom Adair en lloc de Gershwin. Tanmateix, la nova excursió d’Allen per la cara bohèmia de la Nova York burgesa conserva tot el romanticisme desfermat de Manhattan. Condemnat, per fortuna dels seus seguidors, a repetir una vegada i una altra la mateixa història d’afers i desenganys amorosos protagonitzats per somniadors empedreïts, Allen emparenta Dia de pluja a Nova York amb Midnight in Paris al convertir la seva incurable nostàlgia en un estudi sobre un món en decadència.

A partir de l’artificiosa acumulació de vivències esbojarrades que experimenta una jove parella durant un cap de setmana a Manhattan –l’esquema de la deliciosa El rellotge (1945) de Vincente Minnelli–, Dia de pluja a Nova Nueva York entrecreua el retrat utòpic d’un noi que llegeix Ortega y Gasset, adora Billy Wilder i respon al nom d’Orson Gatsby (un Timothée Chalamet com l’alter ego juvenil d’Allen) amb la radiografia desencantada d’un món, l’actual, poblat per artistes sense inspiració i banalitzat pel circ mediàtic. Un univers familiar que permet a Allen confeccionar una pel·lícula que, malgrat evidenciar una fabricació desacurada, convida l’espectador cinèfil a fer el seu propi exercici de nostàlgia recordant el geni del director d’Annie Hall (1977), que reviu en un passeig encantador entre els retrats de John Singer Sargent a les àmplies sales del MET o en una memorable escena shakespeariana en què la veterana Cherry Jones s’encarrega de resoldre una sorprenent subtrama maternofilial.

En un altre moment del monòleg inicial de Manhattan, la veu d’Allen apuntava el següent: “Per a ell, Nova York era sinònim de dones maques i paios fatxendes que se les sabien totes”. Una visió del sexe femení que es confirma a Dia de pluja a Nova York, on les dones –començant per la Lolita interpretada per Elle Fanning– compleixen el rol de comparses babaues o purs objectes del desig masculí. Un fet que, donat l’huracà d’animadversió generat al voltant d'Allen per les acusacions d’abús sexual realitzades per Dylan Farrow, i negades pel cineasta, genera una inevitable perplexitat en l’espectador de l'última obra d’un director enrocat en el seu personal imaginari.

stats