CINEMA

El documental català no aixeca el cap

La caiguda del finançament públic i del suport de TV3 es reflecteix en la poca collita local del DocsBarcelona

Un dels títols més destacats de la pròxima edició del festival DocsBarcelona, que arrenca dimecres, és City for sale, el primer documental sobre el problema de la gentrificació i l’habitatge de Barcelona, la preocupació número 1 dels barcelonins segons l’última enquesta de serveis municipals. El film de Laura Álvarez, que es va estrenar al Festival de Màlaga, reflexiona sobre la “turistització salvatge” de la ciutat i la consegüent transformació del teixit social i comercial. “S’han fet molts reportatges centrant-se en les xifres i entrevistant polítics i economistes, però no s’havia fet encara una pel·lícula que parlés de les emocions i traspassés la barrera de les estadístiques”, diu la directora.

El projecte es va presentar als speed meetings del DocsBarcelona i allà va trobar productor, Loris Omedes de Bausan Films, i va cridar l’atenció de televisions internacionals. Però malgrat reunir totes les característiques per obtenir ajudes públiques, City for sale s’ha acabat produint en condicions precàries, sense aportacions del ministeri de Cultura ni de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) o TV3. “En el documental hi hem treballat 12 persones durant tres anys però no hem cobrat ni cobrarem per la feina, l’hem hagut de capitalitzar”, explica Álvarez, que amb els seus estalvis ha aportat una part important dels 50.000 euros de despeses directes. “La postpo es va fer gràcies a una campanya de micromecenatge i la resta, i això és molt marcià, gràcies a una botiga de cosmètica natural que té un fons d’ajuda al cinema que no coneix ningú”.

Així, gràcies al sacrifici personal de l’equip, a la generositat d’estranys i a un cop de sort inesperat es va poder acabar el que segurament serà un dels documentals catalans de l’any. Però aquesta distinció es veurà deslluïda aquest any perquè, segons les dades que es mouen en el sector, el 2019 la producció de documentals serà més escassa que mai. La programació del DocsBarcelona ja serveix com a primer baròmetre de la temporada: dels 41 documentals d’aquesta edició només n’hi ha sis de catalans, i la majoria són projectes low cost autoproduïts amb grans dificultats -cinc dels sis, a més, són l’ opera prima del director-. El 2018, en canvi, els documentals catalans del festival eren 10 i el 2017 la xifra va arribar a 32. A més, per primera vegada en la història del festival no hi haurà cap documental a Panorama, la principal secció competitiva del DocsBarcelona.

La crisi de TV3 amenaça el futur del documental

Les alarmes van començar a saltar a finals del 2017, quan només es van inscriure nou documentals en l’edició d’aquell any dels Gaudí. Els productors en bloc van assenyalar un culpable: la baixada del suport de la televisió catalana a les produccions externes. “Sense TV3 com a nucli irradiador del documental català no hi ha res a fer”, alertava a l’ARA el productor Ventura Durall. Tradicionalment, TV3 havia sigut el gran motor del documental català, sobretot quan les subvencions de l’ICEC van caure en picat durant els pitjors anys de la crisi. Però gràcies a la taxa de les operadores, en els últims anys era l’ICEC qui tirava del carro del sector, compensant la falta d’inversió d’una TV3 paralitzada pels problemes econòmics i que ha retallat moltíssim la seva participació en coproduccions.

Però ara els dos pilars del documental trontollen perquè l’ICEC ha perdut el combustible extra de l’impost a les operadores, anul·lat pel Tribunal Constitucional. Dels 1,25 milions d’euros d’ajuts al documental concedits per l’ICEC el 2016 i els 1,53 milions concedits el 2017 es va passar a només 753.000 euros el 2018. I el nombre de produccions ha baixat: el 2018 l’ICEC només va finançar 21 títols, inclosos llargs documentals, curts i documentals televisius. És la xifra més baixa de la dècada, lluny dels 51 títols del 2016.

Sense ajuts i sense premis

I la precarietat té conseqüències. Recentment, els documentals catalans havien triomfat en festivals de renom: La Chana va guanyar a l’IDFA d’Amsterdam, Al otro lado del muro va triomfar al Hot Docs de Toronto i Dead slow ahead va arrasar a Lisboa, Ann Arbour i Jihlava. Enguany, els documentals catalans arriben al DocsBarcelona sense palmarès internacional. Però en les condicions actuals, l’èxit és arribar-hi. És el cas d’Èric Motjer, director de La vie en rose, una immersió en l’univers de l’elit cristiana de Beirut que es veurà a la secció Latituds. “No hem tingut cap suport de televisions o institucions catalanes ni espanyoles. Tot ens ho hem autofinançat el productor i jo amb un petit ajut del distribuïdor internacional. El més curiós és que a nivell internacional hem trobat molt d’interès pel projecte. Però a casa nostra, res. Aquí, el teixit industrial del documental està desapareixent”.

Els 5 hits

‘Avec un sourire, la révolution!’

El Procés ja genera documentals a l’estranger. Del Quebec (d’on si no) arriba Alexandre Chartrand per exposar i contextualitzar els fets de setembre i octubre del 2017. Segurament no aportarà noves informacions, però sí una mirada fresca sobre el conflicte entre nacionalismes.

‘Aquarela’

Viktor Kossakovsky és un dels cineastes amb una visió més poètica del documental. Aquarela està dedicat a l’aigua: la congelada dels pols, la que arrasa ciutats, la que cau fent salts de més de cent metres... La pel·lícula es podrà veure al Docs en el revolucionari format de 96 frames per segon.

‘El Pepe, una vida suprema’

Emir Kusturica encara des de la fascinació la figura de Pepe Mujica, expresident de l’Uruguai i líder polític iconoclasta que reivindica el seu passat com a activista i guerriller. El director serbi homenatja tant el polític com l’home, un exemple de coherència i integritat admirat a tot el món.

‘El caso Alcàsser’

El DocsBarcelona viurà la première mundial de l’esperada sèrie documental sobre el cas de les nenes assassinades a Alcàsser, que va generar un furor mediàtic fins llavors inèdit. El director és Elías León Siminiani, que ja va demostrar el seu talent i sensibilitat amb El caso Asunta.

‘Me llamo Violeta’

La realitat dels nens transgènere és el tema que aborda amb molta naturalitat el documental de David Fernández de Castro, estirant el fil del cas de la Violeta, la filla de l’actor porno Nacho Vidal, que als sis anys, quan encara li deien Ignacio, va afirmar: “Soc una nena, em dic Violeta”.

Més continguts de