“Les dones no poden ser esclaves d’un esclau”

Albert Balcells repassa un segle de feminisme català a través de la trajectòria vital i ideològica de vuit dones que van lluitar per canviar la societat

Según la opinión general, el ser buena mujer consiste en resignarse a ser esclava del marido, aplaudir sus sandeces y someterse a ser mueble de lujo o bestia de carga. Francamente no participo de esta opinión ”. És un discurs que ja té 110 anys de vida, però tampoc desencaixaria actualment. El va pronunciar Teresa Claramunt, la primera anarquista que el 1905 es va atrevir a denunciar una doble opressió, la de classe i la de gènere. La seva vida i la seva veu inicien el llibre Vuit feministes catalanes entre 1889 i 1977 (Rafael Dalmau Editor) d’Albert Balcells.

“Segurament algunes de les dones de les quals parlo haurien rebutjat l’adjectiu de feministes, perquè eren catòliques i conservadores, però van viure en feminisme, perquè van defensar els drets de les dones -assegura Balcells-. No he volgut explicar el feminisme com una teoria sinó a través de les vides d’aquestes dones: de com van viure i dels seus discursos”. ¿Hem evolucionat des del discurs de Claramunt denunciant la discriminació dins la família treballadora? Balcells creu que no: “Hi ha una gran discontinuïtat. La condició social de la dona ha millorat menys del que la propaganda oficial dóna a entendre. La prova són les dones que moren a mans de les seves parelles o el fet que una de cada tres noies confessa que ha tingut por de la seva parella”.

Balcells no és gaire optimista: “Als anys 70, Montserrat Roig ja va dir que aquest moviment tan prometedor (el feminisme) s’estava aturant”. L’especialista en història dels moviments socials i del catalanisme polític creu que cadascuna de les dones de qui parla va contribuir a millorar la situació del gènere: “És indiscutible que aquestes dones, amb els seus articles o relats, amb les seves existències individuals, van contribuir que la situació del seu gènere sigui ara millor que la que elles van trobar en néixer”.

Teresa Claramunt

“Les dones no poden ser esclaves d’un esclau”

“No va acceptar durant la seva vida cap limitació per raó de sexe, i en això -i no només en els seus escrits- va ser profundament feminista. Per a ella, l’anarquisme i el feminisme eren inseparables”, escriu Balcells. Nascuda el 4 de juny del 1862, no va tenir una vida fàcil. No va veure créixer cap dels seus tres fills. El 24 d’abril del 1884 va crear a l’Ateneu Obrer de Sabadell la Secció Vària de Treballadores Anarcocol·lectivistes, la primera organització femenina per defensar els drets de les dones a Catalunya. El seu “atreviment” va ser castigat i la van detenir diverses vegades. El febrer del 1893 va ser sotmesa a un consell de guerra. L’acusaven d’haver proferit crits subversius en un míting que es va fer a Madrid en contra de la intolerància catòlica, que havia protestat per l’obertura d’una capella protestant. Va ser empresonada a Montjuïc. Passaria per la presó en més ocasions. La van tornar a detenir el juny del 1896, quan es va llançar una bomba contra la processó de Corpus de Santa Maria del Mar. Quan va protestar pel tracte que rebien les dones a la presó, va ser traslladada a Montjuïc, a peu i lligada amb una corda. Era l’única dona, entre els 87 presos, tancats a Montjuïc. Després de la vaga general a Saragossa el 1911, la van tornar a empresonar. “Va ser aleshores que va contreure una paràlisi progressiva que la va anar minant”, escriu Balcells. Quan va sortir de la presó no tenia ni recursos ni feina. Va morir a Barcelona el dia 11 d’abril del 1931, tres dies abans de la proclamació de la República. Va denunciar també els companys sindicalistes perquè discriminaven les seves mullers. “Les dones no poden ser esclaves d’un esclau”, assegurava.

Dolors Monserdà

“Fem que el feminisme sigui l’obra de la dona per la dona”

Monserdà és, segons Balcells, “la versió moderada i catòlica del feminisme”. Va començar a publicar amb només 17 anys. El gener del 1872 va estrenar al Romea la seva primera obra de teatre: Sembrad y recogeréis. “No va assistir a l’estrena i ben aviat va deixar el teatre perquè els amics del seu marit en podien fer burla”, explica Balcells. De fet, Monserdà va deixar una nota en què explicava per què havia deixat d’escriure comèdies i drames: “Notant que al meu espòs no li plaïa, no he escrit més”. Va deixar la dramatúrgia, però no la literatura. Monserdà no defensava la revolució, sinó la persuasió: “La dona no assolirà la plenitud de les reformes que cobeja sense l’ajuda o almenys el convenciment de l’home per a les nostres doctrines”. L’escriptora defensava: “Fem que el feminisme sigui l’obra de la dona per la dona”. El seu últim llibre va ser Maria Glòria, publicat el 1917. A Estudi feminista va escriure: “Escriure per a la dona i que els meus escrits poguessin ésser-li d’alguna utilitat, veus aquí els meus ideals literaris”.

Carme Karr

“El català intel·lectual no ha fet res per la dona”

Carme Karr va haver de vendre’s les propietats familiars i convertir-se en escriptora professional per tirar endavant la família. Nascuda a Barcelona el 1865, es va casar amb Josep Maria de Lasarte, que havia de passar llargues temporades ingressat per depressió. “Va crear la revista Feminal i Acció femenina, que va donar el pas a reclamar el dret de sufragi per a les dones”, explica Balcells. “Fins avui el català intel·lectual, científic, artista, ha viscut sense fer res per a la dona, sense interessar-se per ella, com si no fos més que una màquina maternal o un objecte de luxe; quelcom d’imprescindible, però sense gran transcendència, en un mot, quelcom un poc més necessari que el tabac”, escrivia Karr en el primer número de Feminal el 28 d’abril del 1907. Va ser molt crítica en la inferioritat de l’educació que la societat de l’època disposava per a les noies. Va proposar un institut de cultura femenina per a noies entre 15 i 18 anys amb educadores estrangeres i autòctones.

Francesca Bonnemaison

“Les dones cal que siguem cultivades, intel·ligents i fortes”

Francesca Bonnemaison va revolucionar l’educació femenina amb l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. “L’Institut de Cultura va fer possible el canvi real de la seva vida quotidiana, els va donar accés a la independència econòmica i els proporcionà un espai d’intercanvi cultural i de socialització, una casa col·lectiva de les dones”, escriu Balcells. Bonnemaison, però, defensava que la dona ajudés a completar l’economia familiar sense sortir de casa. “Les dones cal que siguem cultivades, intel·ligents, fortes, gentils, elegants, abnegades i sofertes, alegres i resignades en el més alt concepte d’aquest mot”, escrivia a Claror el maig del 1935.

Paulina Pi de la Serra

“La dona no ha de suportar mansament l’adulteri del marit”

“Paulina Pi de la Serra esdevingué molt aviat l’oradora més popular de la Lliga, fins al punt que se la denominava el rossinyol de la Lliga ”, escriu Balcells. Mercè Rodoreda li va posar el sobrenom de Marlene Dietrich de la Lliga. Nascuda a Terrassa el 1906, amb l’esclat de la Guerra Civil va marxar a París, on va superar amb èxit un registre i interrogatori de la Gestapo. Va tornar a Terrassa el 1945 per acompanyar el seu pare, greument malalt. Va tenir una filla amb l’escriptor i polític mallorquí Joan Estelrich, que estava casat amb una altra dona. La nena va créixer amb una altra família. Pi de la Serra va fer grans aportacions a la vida cultural de Terrassa. Va impulsar un centre de la Unesco a aquesta població del Vallès.

Durant la dictadura, va fer classes de català i, fins i tot, donava lliçons de català i comentaris sobre l’actualitat a Ràdio Terrassa. Defensava la igualtat legal d’home i dona: “L’adulteri no és mai bonic, ja ho sé, però encara ho és menys que una dona hagi de suportar mansament l’adulteri del marit, i ell, en canvi, tingui el dret d’assassinar-la”, assegurava el febrer del 1976. “Va renunciar a tenir vida privada pel feminisme”, conclou Balcells.

Aurora Bertrana

“La dona ja no somia a igualar l’home, sinó a conquistar-lo”

L’escriptora Aurora Bertrana deia que no era feminista, però va viure com una feminista. “Viatjava sola sense por a llocs on cap dona en els anys trenta hauria gosat anar”, explica Balcells. Filla de l’escriptor Prudenci Bertrana, va néixer a Girona l’octubre del 1892. Va dedicar-se a la música, va ser periodista i va escriure novel·les com Paradisos oceànics. El 18 de novembre del 1933 va ser l’única oradora del míting de clausura de campanya d’ERC. Va desafiar els convencionalismes: va defensar l’amor lliure perquè creia que el contracte matrimonial no assegurava la felicitat conjugal i criticava la repressió de la prostitució.

Amb la Guerra Civil va haver de fugir a Suïssa, on la família del seu marit la va fer fora de casa de males maneres. Va quedar-se sense feina i va emmalaltir. A la fi, va aconseguir feina al consolat de la República Dominicana a Ginebra. Finalment, va tornar a la Catalunya franquista i va continuar publicant. El 1966 va publicar la novel·la breu Fracàs, inspirada en la seva experiència matrimonial. Va continuar escrivint en diferents publicacions. La ironia no la va abandonar mai. “La dona d’avui ja no somia, com en temps de les sufragistes, a igualar l’home, sinó a conquistar-lo”, escrivia el 1969.

Mercè Comaposada

“La gent havia de poder elegir si volia tenir fills, com i quan”

Comaposada no només defensava l’alliberament de la dona sinó també l’anivellació de salaris. Va ser una de les impulsores de Mujeres Libres. Nascuda a Barcelona el 1901, es va llicenciar en dret i era anarquista, feminista i pedagoga. Defensava que un canvi d’estructures sense un canvi de mentalitat i de conducta individual no podia portar a una societat més justa i igualitària. “Una cosa que volíem deixar ben clara era que la dona és un individu, que posseïa el seu valor independentment de ser mare -explica en una entrevista el 1982-. La gent havia de poder elegir si volia tenir fills, com i quan, i saber com pujar-los”.

Amb Mujeres Libres va organitzar guarderies per a les dones treballadores. Casada amb l’escultor Baltasar Lobo, després de la Guerra Civil va exiliar-se a París, on va morir el 1993.

Maria Aurèlia Capmany

“El penis era necessari com a targeta de presentació”

“L’escriptora Maria Aurèlia Capmany va ser la difusora més notable del feminisme a Catalunya durant la segona meitat de la dècada dels seixanta i la primera dels anys setanta”, assegura Balcells. Li va tocar viure el franquisme: “En aquell temps de definitiva victòria de les tropes franquistes, podíem veure com s’organitzava una societat on seria absolutament necessari el penis com a targeta de presentació”, escrivia. Capmany creia que les dones només podien fer alguna cosa bona si “assassinaven l’àngel de la llar”. Amb l’arribada de la democràcia, va ser regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Va deixar un important llegat literari.