Dustin Hoffman: "Fer-te gran no et fa més savi"

El 1978 Dustin Hoffman va estar a punt de dirigir la seva opera prima . El projecte prometia: era una adaptació de la novel·la No beast so fierce d'Edward Bunker, que aleshores complia condemna a la presó de Sant Quintí. Hoffman va comprar els drets del llibre i va preparar durant anys el que havia de ser el seu debut com a director: va visitar Bunker a la presó, va fitxar els actors, el músic, el director de fotografia... Finalment, la seva inexperiència va jugar-li una mala passada i, aclaparat per la responsabilitat de dirigir i protagonitzar la pel·lícula, pocs dies després de començar el rodatge va cometre el que avui reconeix que va ser "un gran error": es va acomiadar a ell mateix i va contractar Ulu Grosbard per dirigir el film.

L'experiència va ser traumàtica per a l'actor. 34 anys després Hoffman ha tornat a situar-se a darrere de les càmeres, i ahir, al Festival de Sant Sebastià, va presentar finalment el seu primer llargmetratge com a director: Quartet , una comèdia agredolça i amable ambientada en una residència per a músics jubilats en què l'arribada d'una primera figura del cant líric provoca una petita commoció i reviu antigues passions. Com acostuma a succeir en els salts a la direcció dels actors, Quartet destaca sobretot pel treball interpretatiu del seu repartiment, que inclou veterans de luxe de l'escena britànica com Maggie Smith, Tom Courtney, Michael Gambon i un Billy Connolly que roba totes les escenes en què apareix.

En un encontre reduït amb la premsa, l'actor i ara director rep els periodistes mentre es cruspeix un àpat ràpid. Pregunta si algú en vol i no s'espera a la resposta: surt de l'habitació i torna amb quatre forquilles i un somriure d'encantador de serps. De moviments ràpids i ulls expressius, Hoffman conserva una energia que emmascara els seus 75 anys. En acabar l'entrevista, deixa caure aquesta perla: "Espero que els hagi agradat la pel·lícula, i si no, que els cardin". I riu com un nen.

Fa molt temps del seu primer intent frustrat de dirigir. Per què ha trigat tant a tornar-ho a provar?

Tothom té els seus dimonis, i aquest era el meu. Quan estudiava interpretació ja volia dirigir! Fins i tot dirigia els exercicis dels meus companys de classe. Però uns mesos abans de rodar aquesta pel·lícula, encara no tenia del tot clar si la dirigiria. Sort del meu agent i la meva dona, que em van obligar a fer-ho.

Vostè és un dels actors més representatius del cinema nord-americà. Per què Quartet és una pel·lícula tan anglesa?

Casualitats. Al rodatge de Mai és tard per enamorar-se vaig conèixer John de Borman i vaig comentar-li que si algun dia dirigia una pel·lícula ell seria el meu director de fotografia. Cinc minuts després em va trucar per dir-me que necessitava un director per a un projecte. És com el matrimoni: no es tracta només de trobar la persona amb qui vols estar, també ha de coincidir que tant tu com l'altre tingueu més ganes de quedar-vos a casa que de sortir de festa.

Els personatges són tots músics de primera. ¿Volia fer un homenatge al món de l'opera?

No sóc cap expert en òpera. Per a mi és un món similar al de l'esport: tothom té un talent superhumà, semblen atletes olímpics. L'òpera no és només qüestió de talent, requereix unes condicions físiques excepcionals. Dirigint Quartet vaig descobrir que no existeix la figura del cantant d'òpera dolent. Si no ets un bon cantant d'òpera, no ets cantant d'òpera. Punt. En canvi, d'actors dolents si que n'hi ha uns quants.

Quartet reivindica la vigència de la vida artística. Vostè n'és un exemple, fer-se gran no ha minorat el seu ritme de producció.

No he sigut capaç de viure la vida de manera relaxada. Viure i prou no fa per mi. Sempre he de fer alguna cosa, prendre notes, el que sigui. Si no faig res, em sento fracassat. Com et pots imaginar, les vacances em suposen un maldecap.

Aleshores m'imagino que no es planteja ara com ara la jubilació.

No, de cap manera. El meu exemple és Manoel de Oliveira, que té 103 anys i continua fent pel·lícules. Picasso ja ho deia: si et quedes sense pintures, fes servir la tinta xinesa; si et quedes sense tinta xinesa, fes servir el llapis, i si et treuen el llapis i et tanquen a la presó, escup-te al dit per dibuixar a la paret de la cel·la. ¿Creu que l'art ens fa millors com a persones?

No, hi ha un munt de persones horribles fent art. Picasso era un gran artista, però tractava les dones tan malament que es tornaven boges. Ser un artista no diu res més d'una persona com a ésser humà.

Com l'ha afectat fer-se gran?

No ho sé. Fer-te gran no et fa més savi, ni més bon actor. Segons les estadístiques, els artistes fan el seu millor treball al voltant dels 20 i els 30 anys, i després comença el declivi. Però estic segur que fer-te gran sí que et fa créixer com a persona. És com si la meva vida fos un formatge suís que, amb el temps, cada vegada té menys forats.

I quin efecte té la fama?

La fama corromp: és el cost de voler agradar als altres. I vulguis o no, acabes arribant a un compromís entre el que vols fer i el que agrada a la gent. Excepte si ho fas només per a tu i el públic te la bufa. És el cas del pintor David Hockney. Déu meu, l'he vist en fotografies vestit amb uns elàstics, pel seu compte, pintant els seus paisatges... Envejo la seva llibertat, el valor de fer el que vols, enviar la gent a pastar fang i, simplement, viure. El cas oposat és Salvador Dalí, que va admetre que un cop va descobrir el que li agradava al públic d'ell, es va dedicar a repetir-ho una vegada i una altra.

¿En quin moment va decidir fer-se actor?

Jo era un fracàs com a estudiant. No em podia concentrar i suspenia moltes assignatures. Els meus pares volien que fos concertista de piano clàssic, però no era prou bo. Als 17 anys havia de fer el curs d'accés a la universitat, i algú em va suggerir que m'especialitzés en interpretació. Era com fer gimnàstica, no suspenia ningú. No ho vaig pensar gaire i ni se'm va ocórrer que podia arribar a ser un bon actor. També hi havia l'avantatge que s'estudiava molt lluny, a Nova York. Si no sortia bé, fracassaria en la intimitat, no davant dels meus pares. Un altre avantatge era que la majoria d'actors no tenien feina. Així que, encara que estigués a l'atur, conservaria una mica de dignitat.