BarcelonaTot està per fer i tot és possible, però abans ja ho ha fet Rodrigo Laviña (Barcelona, 1983), una llegenda del hip-hop català que reactiva el projecte Extraño Weys amb el productor Patxi Vazili i publica el disc Rodrigo Laviña y su combo (Say It Loud, 2021), set anys després de Variacions en fu-remoll de la 5a simfonia inèdita de Roger Linn (2014). És llibreter a La Ciutat Invisible de Sants, té un passat musical lligat a At Versaris i Pirat's Sound Sistema i participa en iniciatives com els Tallers Musicals d’Avinyó, que de fet són part de la gènesi del retorn discogràfic d'Extraño Weys, un treball, per cert, fruit de la feina conjunta de diferents projectes cooperatius. Laviña no està sol en aquesta aventura. L'acompanyen còmplices habituals com El Gordo del Puru i un reguitzell d'artistes de primeríssim nivell com Santi Careta, Elisabet Raspall, Ramón Vagué, Irene Reig, Aleix Bou i Alba Careta, a més de col·laboradors puntuals com Martí Sales, Joana Gomila, Laia Vallès, Marta Garrett, Juan Berbín i Alba Pujals. Alguns d'ells seran presents aquest dissabte al concert d'Extraño Weys al festival Say It Loud al Castell, a Montjuïc.
Què et va moure a fer aquest disc?
— Té a veure amb la recuperació d’una part que ha sigut molt important en la meva vida durant molts anys i que desapareix gairebé de soca-rel, tot i que la pulsió musical ha seguit existint. D'alguna manera, m'ho devia.
¿Tenies por de no poder tornar a fer música d'aquesta manera?
— Sí, tot i que no m’he desvinculat de la música. La música és un element troncal en la meva vida, tot ho faig amb música. No vaig pel carrer sense auriculars, no rento els plats sense música, poso música a la llibreria, fluixeta per en poso... Em relaciono a través de la música, faig coses on l’element que cohesiona, que empelta i que em vincula és la música. És com qui li agrada fer maquetes i s’ajunta amb altra penya que fa maquetes i fa volar avions teledirigits el cap de setmana. La música és com una excusa per a la resta de coses. I benvinguda excusa!
Tires rimes com "estic tornant i ja ningú m’espera", "he tornat a aprendre com es juga". Arribes sense pressió, com si no t’haguessis de jugar res.
— Sí, és que és exactament això. Una cosa que em representa molt del treball que hem fet amb el Patxi és que no hi ha cap concessió a ningú ni a res. Hi ha zero mercadotècnia.
No intentar fer veure que ets una cosa que no ets.
— Això és inevitable. Per una banda, el llenguatge musical que hi ha al disc beu dels referents contemporanis que escoltem a diari; una altra cosa és que potser aquesta part del hip-hop aquí no estigui tan desenvolupada. Per l'altra banda, som uns malalts i el disc no deixa de reflectir aquesta malaltia. Res del que hi passa és de mentida. Tots els samples hi són perquè estan en la formació de la nostra pròpia identitat. Escolto rock progressiu, doncs sí, soc jo. Escolto música brasilera, que em flipa, soc jo. I el mateix passa amb la música local i amb el que trobes als mercadillos, on de tant en tant també trobem coses que ens agrada compartir, com el sample de la cançó Tot és fosc de la Rosmi que hi ha a Gota malaya.
Sobre samples, col·laboracions i referents... Connectes Elis Regina amb Joana Gomila a L’última ranxera, en què també col·labora Laia Vallès.
— Brutal! Té tot el sentit, no és banal. La Joana i la Laia, que és la germana del Patxi, són molt flipades de la música brasilera. Admiren molt l’Elis Regina, i van fer servir unes frases d’ella per generar una tornada. De tota manera, l’Elis Regina no connecta amb aquest anar a l’arrel de la Joana, perquè no va participar ben bé d’una recuperació folklòrica. Va ser una superestrella, l’Elis Regina, que venia més de la bossa nova, que és el que va substituir els cubans a la indústria nord-americana. Quan els cubans es van posar revolucionaris, els ianquis necessitaven un altre resort turístic i van canviar l’Havana per Rio de Janeiro, i aleshores els calia una banda sonora per a això.
A Tot el que fem, la cançó en què col·labora Martí Sales, poses en joc la influència de la Fania, l’imperi de la salsa. "Jerry Masucci i Johnny Pacheco, escoltant discos i ajustant flecos", dius.
— És que els cabrons feien això: "ajustar flecos" vol dir passar-se la gent per la pedra. És una referència amb la qual vacil·lo una mica: "He fet un imperi i impero, com Jerry Masucci i Johnny Pacheco". Van agafar el món de la música llatinoamericana feta als Estats Units i la van colonitzar; van cooptar tothom que van poder, i a qui no podien comprar li fotien un cap de cavall al llit. Van comprar tothom a base de farlopa. És com la part gàngster que també té el rap, però en comptes de parlar de Scarface, que seria el que faria un raper normal, doncs jo, que soc molt malalt de la salsa, faig servir aquests referents que són els gàngsters de debò; els gàngsters no eren Willie Colón i Héctor Lavoe encara que sortissin vestits de gàngsters a les portades dels discos, els gàngsters eren els que hi havia darrere. Colón i Lavoe eren uns pobres diables, genis però pobres diables.
Sí, deunidó la guerra bruta de la Fania per afavorir Celia Cruz en comptes de la Lupe.
— Sí, l’enfonsament de la Lupe, quina bestiesa. I el que van fer amb alguns segells discogràfics... Era política de terra cremada. La Fania anava amb els diners per davant, i si no amb les pistoles per darrere.
Per cert, Martí Sales recitant té un punt molt hip-hop, que de fet ja tenia quan cantava amb els Surfing Sirles.
— I té un bagatge de hip-hop que flipes. Si xerres amb ell de rap ianqui golden era, veuràs que controla moltíssim. El Martí és un bon amic. Jo, com a llibreter, li he seguit molt la pista de la tinta sobre el paper, tant les seves traduccions com el que ha anat escrivint; i musicalment, els Surfing Sirles han sigut una banda de referència del que portem de segle a casa nostra; no tornarem a viure una experiència com aquella.
Hip-hop, música brasilera, pop català dels 60, rumba, salsa... i també hi remenes soul mitjançant la veu de la Marta Garrett en temes com Arrait.
— La Marta canta a The Bop Collective, l’octet que lidera la Irene Reig. Viu a Lisboa, és la companya d’un bon amic i ha sigut superfàcil currar amb ella. I com canta...
Què és el que menys t’ha agradat de la teva trajectòria musical?
— La meva experiència musical és una mica freak. Començo punxant reggae, després em poso a pseudocantar reggae fins que me n’adono que no tinc ni puta idea de cantar. Mentre ja estava fent mogudes amb Pirat’s Sound Sistema, neix At Versaris. Després, plegar d’At Versaris una mica per la porta del darrere sense anunciar l’últim bolo ni res; igual que vam aparèixer vam pirar. ¿La pitjor experiència? No ho sé... Potser el pitjor va se perdre’m algunes coses. Va haver-hi una època que fèiem molts bolos i això té repercussions en la vida personal. N’he conegut molts, de col·legues, i he fet un munt de coses que han sigut superboniques i que les guardo amb tot l’amor del món, però també m’he perdut moltes coses, això ha sigut el pitjor, perdre’m segons quines coses.
Fa un any n’hi havia que deien que de la pandèmia en sortiríem sent millors persones. Com a llibreter i músic, com ho veus en l’àmbit cultural?
— El pensament naïf segons el qual d’aquí en sortirem millor posicionats és això, naïf. Hem vist que només la solidaritat entre nosaltres ens salva, que les estructures populars i de suport mutu que s’engeguen en barris, pobles, viles són l’últim ressort de la solidaritat i del poder fer les coses entre tots. Però és molt naïf creure que mentre tu estàs intentant construir això el capitalisme no ha pensat el mateix que tu 25 vegades, li ha donat 30.000 voltes i ha pensat com apropiar-s’ho i com desenvolupar un mecanisme 300 vegades més ràpid i potent que el teu per rebentar tots els teus plans. No crec que el que s’estigui fent sigui potenciar les escenes locals, que els grups dels barris tinguin facilitat per moure’s i que els locals petits puguin fer feina. Al contrari: mana el propòsit de fer les cosses grans i més grans encara. Forma part d’aquesta dinàmica espectacularitzant del capitalisme. Quan van ser les festes dels barris en confinament, pensava: com molaria que a cada festa toquessin els grups del barri i que aleshores es piquessin com els rapers: «Buah, tio, és que a la del meu barri, a l’Espanya Industrial, han tocat uns rumberos que són els putos amos, i què tenies tu al teu barri, eh?». Això seria com el hip-hop a la Nova York dels anys setanta, que el DJ del meu bloc mola més que el DJ del teu bloc i munta festes més guapes. Hem perdut l’oportunitat de fer créixer aquesta competició sana i guapa. No vull ser pessimista, perquè mantinc l'humanisme i confio que tenim capacitat de generar alternatives, com el projecte que fem nosaltres i molts altres que viuen al marge d’aquestes lògiques, però tenir un pensament naïf em sembla contraproduent. Hem de tenir els peus a terra.
—
