16.000 persones vibren amb els Extremoduro

BarcelonaRobe Iniesta cantava fa divuit anys que ja li anava bé sent una “estrella petitona, però ferma”. Avui el líder d’Extremoduro continua sent una veu ferma, la més poderosa del rock espanyol, però el seu abast ha crescut tant que ja no sorprèn que, com va passar ahir, exhaureixi totes les localitats al Palau Sant Jordi (16.000 persones), en un dels últims concerts de la gira del disc Para todos los públicos. Tots potser no, però gairebé, perquè els Extremoduro apleguen adolescents i gent que passa dels 40, i tant homes com dones: públic que fa més de vint anys ja escoltava la poètica salvatge de Jesucristo García convivint amb les noves generacions que han connectat amb el rock existencial de Poema sobrecogido. Uns i altres compartint la predilecció per les samarretes de color negre i cridant alhora, amb un punt d'indignació, quan es va anunciar que l'inici del concert s'endarreria un quart d'hora (que van ser trenta minuts) perquè tothom hi pogués accedir abans que el grup sortís a tocar.

Com ha passat en la resta de la gira, els Extremoduro van dividir el concert en dues parts, però sempre amb la mateixa posada en escena: una imatge portuària amb dues torres de contenidors a banda i banda d’un escenari situat de manera que deixava molt espai per al públic a la pista. Iniesta i el guitarrista Iñaki Antón Uoho es van repartir el protagonisme des del primer minut i la gent no va necessitar cap consigna per corejar Sol de invierno o peces de l’últim disc com Locura transitoria (que Iniesta va reconèixer que no sap ben bé de què va). Perquè sobretot es tracta d’això, de cantar versos que més que tornades són paraules que remenen els budells, com les de Buscando una luna, la balada Si te vas... i Dulce introducción al caos, tres dels moments més intensos d’una primera part amb massa pausa entre cançons i amb una reacció si més no curiosa: abans de tocar un tema inèdit, Canta la rana, Iniesta va demanar que la gent no l’enregistrés amb el mòbil. “Apagueu els putos mòbils”, va cridar. Si li van fer cas o no ja es veurà a les xarxes.

Més de cara a barraca van anar en el segon bloc, amb So payaso, Salir i ¡Qué borde era mi valle! confirmant que el poder d’Extremoduro és el vincle indestructible que les cançons han establert amb el públic. Toquen amb més seguretat que mai, sense marge per a sorpreses que a vegades eren desagradables, potser perquè un dia Iniesta va entendre el poder de les seves cançons.

Per exemple, el de Promoteo, el tema que va obrir aquesta segona part després d'una pausa de mitja hora. Aquí, a més a més, el grup va sonar més contundent, i el públic va expressar el seu entusiasme amb més vehemència. I la va doblar quan va identificar el riff de Jesucristo García. La manera com la gent va cantar el primer vers, "concreté la fecha de mi muerte con Satán", explica el poder que manté aquesta contracrònica de la supervivència fora dels camins virtuosos. Com totes les composicions d'Iniesta, aquesta també la canta en primera persona i està escrita des del jo. Així i tot, ahir 16.000 persones van ser Jesucristo García. Aconseguir aquest nivell d'identificació amb una cançó passa poquíssimes vegades.

Amb el públic absolutament ficat dins del concert, els Extremoduro van continuar amb Poema sobrecogido, una peça que busca l'alè de l'Omega d'Enrique Morente & Lagartija Nick i el perfum de Medina Azahara, i on la bateria pot lluir jocs rítmics que no són habituals en altres temes del grup.

La conjunció entre la implicació del públic i el caràcter de cançons com So payaso i Salir va fer que aquest segon bloc tingués més empenta. La tensió es va mantenir amb ¡Qué borde era mi valle!, un dels títols més efectius de l'últim disc, i Ama, ama y ensancha el alma, després de la qual només quedava rematar amb el bis.

La música no existeix si no hi ha algú que la toqui i, sobretot, algú que vulgui escoltar-la. De fet, sense públic no hi ha música. Era prop de la una de la matinada quan Iniesta s'acomiada. A la sortida del concert hi havia mitja dotzena de tendes de campanya amb gent disposada a passar la nit davant del Palau Sant Jordi. La recompensa és ser els primers a entrar al concert de Lady Gaga del 8 de novembre. Ja és això, sense públic no hi ha música.