El Festival de Sitges cau sota el poder dels zombis
Els morts vivents infecten la programació del certamen
BarcelonaSi existís una nació zombi, Sitges en seria la capital i la jornada d’ahir, festa major. La ja tradicional Zombie Walk reuneix en cada edició centenars de participants que desfilen per la vila passejant el seu look zombi, com més sagnant i esgarrifós millor. I el festival aprofita l’ocasió per programar el màxim nombre d’obres del gènere. El resultat és la tempesta zombi perfecta: zombis al carrer, zombis al pati de butaques i zombis a la pantalla. Zombis al poder.
Precisament ahir es presentava a Sitges el documental Doc of the dead, que explora l’origen i les causes de l’èxit d’un fenomen que cada cop té més adeptes i presència en la cultura mainstream. “Hi ha moltes teories per explicar la popularitat de les pel·lícules de zombis -afirmava el director, Alexandre O. Philippe-. La més bàsica és que són divertides. Però alguns creuen que té a veure amb l’impacte cultural de l’11-S. Va ser un esdeveniment amb una forta càrrega apocalíptica”.
Doc of the dead és només un dels efectius de l’exèrcit zombi que ahir infectava la programació de Sitges. Però examinant el conjunt, queda clar que avui dia una pel·lícula del gènere no es pot permetre ser només una pel·lícula zombi. Dead Snow 2, una seqüela que millora l’èxit de culte del 2009, barreja els zombis amb l’imaginari nazi. Goal of the dead combina zombis i futbol en un partit veritablement a vida o mort. I Zombeavers enfronta uns adolescents amb castors zombis. “Hi ha un milió de films zombis al món. Si vols fer-ne un més necessites un ganxo”, opinava l’australià Kiah Roache-Turner, que presentava al festival Wyrmwood, una odissea postapocalíptica en què els zombis condueixen i respiren gas metà. “És una barreja d’ El despertar dels zombis, de George A. Romero, i Mad Max ”.
Un gènere molt viu
La versatilitat del gènere porta inevitablement a una conclusió paradoxal: el gènere zombi està molt viu. “No paren de sorgir noves idees. A Guerra Mundial Z van consultar un entomòleg per dotar els zombis d’un comportament gregari com el de les formigues”, apunta Philippe. “Un bon director d’una pel·lícula zombi és el que aporta un element inèdit”, afegeix Roache-Turner.
Thierry Poiraud, director de Goal of the dead, creu que la facilitat del gènere per incorporar novetats es deu al fet que el zombi és “un llenç en blanc que pot ser metàfora de gairebé tot”. La idea de barrejar zombis i futbol li va venir en adonar-se que “els zombis i els aficionats al futbol són molt similars”, afegeix.
Veient les diferents temàtiques també salta a la vista que l’humor cada vegada té més protagonisme en el cinema zombi. “En el fons és un concepte tan ridícul que convida a la comèdia”, comenta Roache-Turner. Philippe posa sobre la taula la teoria de l’escriptor S.G. Brown que diu que en una comèdia universitària els homes llops serien els nois de fraternitat, els vampirs els esportistes i els zombis els nerds. “Potser per això ens agraden, perquè són com nosaltres”, diu.
“Dels intents de recuperar l’avantguarda en la post Guerra Civil, Dau al Set és el cas més conegut. Però no deixa de ser significatiu que el model que artistes com Ponç, Cuixart o el mateix Tàpies recuperen sigui el surrealisme, un món de somnis tan misteriosos com evasius en un període de gran repressió política, social i moral” (J.J.L.)
