MÚSICA

La fórmula de l’elixir continua fent efecte

'L'elisir d'amore' ha tornat al Liceu de la mà de Mario Gas

‘L’elisir d’amore’ GRAN TEATRE DEL LICEU 7 DE GENER

Molts teatres tenen en propietat produccions del repertori més popular, susceptibles de ser protagonitzades sense complicacions per equips canviants de cantants i, per tant, aptes per ser reposades amb regularitat. Quan la temporada, com és el cas del Liceu, és més curta de títols que en altres coliseus, l’oportunitat de la reposició és més discutible. ¿El nou equip vocal la justifica? ¿Ha passat prou temps des de l’anterior encarnació?

Quatre anys i mig després de l’última visita, L’elisir d’amore tornava al teatre de la Rambla, el primer dels tres Donizetti (el segon és dimecres) d’una programació desequilibrada. La culpa, tanmateix, no és de la inoxidable producció de Mario Gas, que manté tot l’encant d’una amable comèdia neorealista amb l’ombra inofensiva dels camicie nere, i encara amb capacitat d’afegir nous gags: en el banquet que obre l’acte segon, tant el director d’escena com el d’orquestra van fer cameos, amb el segon marxant ràpid cap al fossat per posar ordre a l’orquestra. Ramón Tebar va menar amb bon pols la representació, atent al ritme guspirejant de la farsa i a les efusions sentimentals.

Una reposició de L’elisir d’amore s’ha de justificar, tanmateix, per les veus, i enguany la clara triomfadora va ser Jessica Pratt. Les credencials belcantistes de la soprano australiana van quedar paleses al llarg de la funció, però algun sobreagut afegit aquí i allà donava pistes que aquesta decidida Adina es mostraria més còmoda en les floritures més alambinades. I així va ser en un “ Prendi, per me sei libero ” que Pratt va ornamentar a plaer. Aquest festival va arribar després de la melosa “ Una furtiva lagrima ” d’un Pavol Breslik de cant sempre elegant, un Nemorino tendre i apocat a qui faltava un volum més generós. Paolo Bordogna va tenir tota la fatxenderia de Belcore, llastada per una afinació imprecisa, mentre que Roberto de Candia va ser un Dulcamara sense exageracions bufonesques i Mercedes Gancedo, una precisa Giannetta.

Més continguts de