LITERATURA

La cara fosca del poder, segons William Shakespeare

L’estudiós i professor de Harvard Stephen Greenblatt presenta ‘El tirano’, un assaig sobre el despotisme en l’obra del dramaturg

“¿Com pot ser que una societat, que en principi ha de voler el millor per a si mateixa, pugui acabar donant suport a un governant que porti el país a la ruïna?”, es demana Stephen Greenblatt, un dels estudiosos més reputats de William Shakespeare, que acaba de passar per Barcelona per presentar l’últim assaig dedicat al dramaturg i poeta anglès, El tirano (Alfabeto, 2019). Es tracta d’una anàlisi minuciosa i enlluernadora del tractament de la figura del governant dèspota en moltes de les obres de l’autor de Romeu i Julieta. “És una figura que interessa molt a Shakespeare, perquè com a autor teatral necessitava captar l’atenció del públic amb emocions fortes, i aquesta mena de personatge cridava i crida l’atenció”, explica Greenblatt abans de citar alguns dels exemples canònics en la producció shakespeariana: tenim Macbeth aspirant a governar Escòcia liquidant a qui calgui; també el rei Ricard III, conspirador “patològicament narcisista i arrogant”, aclareix el professor de Harvard; el violent general romà Titus Andrònic; el desbocat i venjatiu rei Lear. Tots ells comparteixen el fet de ser poderosos. També la capacitat de convertir el món on governen “en un malson”. Finalment, cadascun d’aquests líders, estiguin basats o no en personatges reals, cometen les seves atrocitats en temps anteriors a l’Anglaterra en la qual Shakespeare va crear la trentena llarga d’obres que l’han convertit en un dels autors centrals del cànon de la literatura, un aspecte que Greenblatt resseguia en un altre dels seus assajos emblemàtics, El espejo de un hombre. Vida, obra y época de William Shakespeare, reeditat a Debolsillo el 2015.

Explicar el present des del passat

“Shakespeare ha estat un dels grans mestres del desplaçament i de la utilització estratègica de mètodes indirectes”, comenta l’estudiós. “No va escriure cap obra que es pogués catalogar com a city comedy [comèdia de ciutat], és a dir, que estigués ambientada a l’Anglaterra contemporània a la seva vida, i, tret de comptades excepcions, sempre es va mantenir a una distància prudencial dels esdeveniments del seu temps”. Per què passava, això? Shakespeare va escriure les primeres obres teatrals, Els dos gentilhomes de Verona i L’amansiment de la fúria, al voltant del 1590, en plena maduresa del regnat d’Elisabet I, l’última dels cinc monarques de la casa Tudor.

“Una de les lleis del període elisabetià era la de traïció, que prohibia imaginar o executar la mort de la reina -diu Greenblatt-. Tot i que no es pot parlar de censura durant el regnat d’Elisabet I, sí que calia anar amb compte, també des del punt de vista creatiu, perquè determinats continguts en una obra de teatre et podien portar problemes greus”. Shakespeare no va haver de patir mai, perquè els seus conspiradors i tirans podien proclamar frases polèmiques però s’emportaven l’espectador cap a èpoques allunyades del present: Titus Andrònic (1593) i Juli Cèsar (1599) estaven ambientades durant l’imperi i la república romana, respectivament; Ricard III (1593), durant l’últim terç del segle XV; Enric IV (1597) i Enric V (1599), a principis del segle XV. En aquesta última, l’autor es va permetre un comentari extemporani que els espectadors podien relacionar fàcilment amb un dels aliats importants de la reina, Robert Devereux, comte d’Essex, que en aquells moments lluitava contra els insurgents irlandesos.

Essex va fracassar en la seva comesa i va començar a caure en desgràcia. Dos aliats d’Elisabet, el ministre Robert Cecil i el favorit de la reina, Walter Ralegh -a qui Greenblatt ha dedicat un altre dels seus llibres, Sir Walter Ralegh: The Renaissance man and his roles (Yale University Press, 1973)- van aconseguir que Essex fos jutjat i executat per traïció i intent de cop d’estat. “L’al·lusió al comte d’Essex a Enric V -recorda l’assagista- no va provocar cap resposta oficial del govern, però hauria pogut ser catastròfica per a l’autor. La tarda del 7 de febrer del 1601, el dia abans de l’intent de cop d’estat, els partidaris d’Essex van anar fins al Globe Theatre per veure una altra obra de Shakespeare, un drama sobre la mort i destitució del rei Ricard II”. Van pagar una gran suma de diners perquè la companyia la representés, i al final de l’obra tothom aplaudia la mort del monarca.

Autodestrucció i paranoia

“Algú va fer saber a la reina que Essex també aplaudia -diu Greenblatt-. Aquest detall comprometedor li va costar la vida. Fins llavors, autors com Shakespeare havien pogut escriure sobre les morts o assassinats de reis pretèrits sense tenir cap problema. A partir de llavors la cosa canviaria, perquè s’havia travessat un llindar perillós”. L’autor d’ El tirano recorda que totes les societats “distingeixen entre el que és permissible i el que trenca el pacte d’estabilitat”. Demanar una representació especial de Ricard II (1595) i aplaudir l’assassinat del monarca “trencava la cortina de la decència”. La reina Elisabet hauria pogut optar per castigar Shakespeare, també, però ho va deixar estar, perquè no volia perdre un dels seus dramaturgs preferits.

“Qualsevol obra històrica apel·la a un doble discurs, el de la peça en qüestió i el de la recepció”, continua l’autor. En aquest sentit, recorda que fa cinc anys va anar a donar una conferència al “primer i segurament últim congrés dedicat a Shakespeare a Teheran”. Li va agradar molt descobrir “la valentia i intel·ligència dels estudiants”, que relacionaven algunes obres amb “el context de repressió” en què viuen. Igual que el comte d’Essex, Stephen Greenblatt també va “trencar la cortina” quan va publicar una crònica sobre l’estada a Teheran a la New York Review of Books. “Vaig posar en un compromís els amics que m’havien portat fins allà perquè no vaig calcular que l’article es penjaria a la web i que es viralitzaria”, explica compungit el professor, que a punt de fer 76 anys no vol deixar de fer classes ni d’escriure. El seu pròxim llibre tornarà a tenir Shakespeare com a punt de partida, i tindrà a veure amb “les segones oportunitats a la vida”.

¿Com va canviar la concepció dels tirans en l’obra de Shakespeare després de la mort d’Elisabet I, i amb l’arribada al tron de Jaume I d’Anglaterra? “És una molt bona pregunta, que no m’havia plantejat mai en aquests termes -reconeix Greenblatt-. Elisabet va ser una reina molt popular, una icona fins i tot a l’hora de vestir. Jaume I d’Anglaterra va anar per un altre camí: era tímid, esquerp i sovint impresentable, arribava a jugar amb els genitals mentre estava reunit”.

D’aquesta etapa, que arrenca el 1603 i de la qual Shakespeare no veuria el final -va morir el 23 d’abril del 1616; el monarca va durar fins al 1625-, el dramaturg en treu tirans “autodestructius i paranoics” com a Macbeth (1606), reis en decadència, traïts per la pròpia estirp, com a El rei Lear (1605-1606), i un “sociòpata amb problemes d’estima que arrenquen de la relació amb la mare”, a Coriolà (1608). “Tot i que ell no vol manar, la seva facció l’empeny fins al capdamunt -diu Greenblatt-. En un determinat moment es lloa el populisme amb ironia. No és casual que l’obra hagi fascinat tant Bertolt Brecht com Steve Bannon, dues figures situades als dos extrems de la radicalitat política”.

Set novetats que tot shakespearià hauria de tenir

Versions a peu d’obra

Joan Sellent ha sigut un dels traductors que ha reincidit més en Shakespeare des que es va ocupar de Hamlet el 1999. Núvol va reunir deu traduccions seves en un volum, entre les quals hi ha obres amb tirans com Ricard III i Conte d’hivern.

Tria d’obres

La història de cobdícia i violència del rei escocès Macbeth és una de les cinc peces que Miquel Desclot va reunir a Tria d’obres el 2017. El complementen Otel·lo, Romeu i Julieta, Com us plagui i l’enigmàtica La tempesta.

Shakespeare en la veu...

Entre la versió d’Artur Masriera de Hamlet el 1898 i la publicació de l’obra completa per Salvador Oliva, el poeta J.M. Fulquet repassa també les aportacions indispensables de J.M. de Sagarra, Magí Morera i C.A. Jordana.

Venus i Adonis

Escrita el 1593, Venus i Adonis narra, amb sensualitat i erotisme, els intents de la deessa de l’amor de seduir el bell i jove Adonis. Amb aquest poema i La violació de Lucrècia, Salvador Oliva ha acabat la traducció de tota l’obra de Shakespare al català.

Selecta de sonets

Barcino va recuperar el 2016 els seixanta-nou sonets que Magí Morera i Galícia va traduir el 1913. Dídac Pujol afirma al pròleg que “la intensitat i passió” de l’anglès es conserven “íntegrament” en aquestes traduccions.

Tots els sonets

El magne corpus de sonets de Shakespeare -dividit en els dos cicles corresponents als dos destinataris: el de l’amant i el de l’amiga- suma 154 peces. Adesiara en va recuperar fa dos anys l’excel·lent versió del poeta tortosí Gerard Vergés.

Lear. The great image of authority

Harold Bloom (1930-2019) ha sigut un dels grans estudiosos de Shakespeare del segle XX. L’any passat va publicar quatre assajos dedicats a personatges clau del dramaturg, entre els quals hi ha Lear i Macbeth.