07/11/2018

De quan s’ha perdut el tren de la felicitat

2 min
Una escena d’El declive a la Villarroel.

Barcelona‘El declive’ LA VILLARROEL 2 DE NOVEMBRE

Cada cop que el teatre argentí passa pels nostres escenaris ratifica la seva qualitat en tots els aspectes i, sobretot, el seu regnat dins del teatre naturalista. Nelson Valente va conquerir-nos el 2014 amb la dolça extravagància de la família disfuncional d’ El loco y la camisa, i ara hi torna amb una comèdia sobre les il·lusions perdudes tenyida d’atmosferes i silencis que evoquen el teatre de Txékhov. És una mirada trista sobre dues parelles ja grans que es reuneixen cada diumenge per dinar i mostrar-nos el seu declivi vital i humà. Un drama sense acció sobre l’amor i el fracàs personal que es mou entre les banalitats quotidianes i les terribles confessions. A la fi, una reflexió sobre la felicitat. Sobre com assumim allò que ens diuen que ens farà feliços i sobre la incapacitat de construir-la per nosaltres mateixos.

Mirant pel pany d’una porta tancada, sentim la pesadesa del temps aturat, de la rutina, del tedi d’uns personatges encadenats a un esdevenidor sense sentit ni joia del qual ja fa massa temps que havien d’haver escapat. Però ja no és possible. Només poden sobreviure els dies que els quedin tot mirant les busques del rellotge i entretenint el temps amb treballs de bricolatge o fent magdalenes. La seva tristor, el seu fracàs emocional, la seva falta d’il·lusió, són la conseqüència d’unes decisions equivocades, d’una teranyina que ells mateixos han teixit al llarg dels anys. Quatre superbs intèrprets ens acosten aquest tros de vida amb commovedora sinceritat.

Enrique Amido, Cristina Pachi Lolloy, Carlos Rosas i Lide Uranga, sota la direcció impecable de Valente, commouen per la fragilitat i la humanitat mentre aixequen un mirall on, lamentablement, més d’un es podrà sentir reflectit. Sort de l’humor, de les espurnes que brillen en la desolació per fer-nos gaudir durant poc més d’una hora d’una esplèndida nit de teatre.

stats