Blaumut: "Hem tingut por per la incertesa de no saber si podríem tornar a exercir com a músics"

BarcelonaLa pandèmia va enxampar els Blaumut amb un disc acabat de publicar i tot el que havien planificat se'n va anar en orris. Xavi de la Iglesia, Toni Pagès, Manuel Krapovickas, Oriol Aymat i Vassil Lambrinov van inventar diferents estratègies de supervivència artística mentre preparaven el que s'ha convertit en Olímpica i primavera (U98 Music), un disc que van presentar al Festival Strenes de Girona i amb el qual sí que podran fer una gira com cal.

Fa deu anys del primer disc. Quin balanç en feu?

— Vassil Lambrinov: Ha passat molt ràpid, i alhora hem viscut tota mena d’experiències personals i professionals. És una escola de vida i d’experiències única, que si no tinguéssim el grup segurament no hauríem viscut. Molt enriquidor.

Quina és la cançó més rendible dels deu anys de Blaumut?

— Xavi de la Iglesia: Segurament, Pa amb oli i Bicicletes [amb més de 8 i 9 milions de reproduccions a Spotify].

— V.L.: Però hi ha una cançó que hem fet poc en directe, Simplement, que té moltes més reproduccions que altres. Era una mena de nadala i tot i no sonar a les ràdios la gent se la va fer seva. La vam incloure en un EP, no és de cap àlbum, però va connectar amb molta gent.

Com ha evolucionat la vostra posició dins la música catalana en aquesta dècada?

— Oriol Aymat: Això ens importa relativament poc. És una cosa que s’esdevé fora del grup. Estem contents perquè sempre se’ns ha rebut amb ganes i el públic ens continua seguint havent passat deu anys.

Xavi, a la cançó Obertura cantes: "Som la por a ser vells". Blaumut és la por a què?

— X.I.: No sé si tenim massa pors a nivell artístic. Sempre hem pecat de fer el que bonament ens ha vingut de gust fer, i ho diem amb orgull i amb la boca plena. Cada disc és un retrat d’un moment determinat i d’una situació concreta. Mai ens hem plantejat: "Ara hem de fer això perquè és el pas per després fer allò". Hem tingut por per la incertesa que hem passat de no saber si podríem tornar a exercir com a músics. Aquesta ha sigut, almenys en el meu cas, la por més gran que he tingut.

¿La pandèmia us ha afectat econòmicament? ¿I us ha condicionat creativament?

— X.I.: A nivell econòmic sens dubte, perquè quan fas un disc fas una inversió, que et menges amb patates perquè no hi ha cap assegurança que t’ho cobreixi. A nivell creatiu, Olímpica i primavera no és un disc que vulgui parlar de la pandèmia, però sí que inconscientment és un tema que plana per tot el disc.

Per exemple, ¿el fet que, a diferència dels anteriors, aquest sigui un disc fet a distància, amb els músics teletreballant, és conseqüència d’aquesta nova realitat?

— X.I.: Sí. Com a exercici artístic ens vam plantejar gairebé fer el disc com ens havíem estat comunicant tot aquest temps. Tenim tots miniestudis a casa, i el Toni un de més gran, La Fusteria Estudi, on va gravar les bateries. Ens va semblar una bona idea tant artísticament com pels costos, perquè tancar-nos en un estudi venint d’on veníem era complicat.

— Toni Pagès: Ha estat una bona cosa gravar-lo d’aquesta manera. A més, ens hem entès molt bé; estàvem molt connectats i veníem de treballar a distància durant tota aquesta pandèmia.

— Manuel Krapovickas: Curiosament, ha sigut el disc que hem acabat abans, i a nivell logístic va ser el millor de tots. Vam acabar una setmana abans que el dia d’entrega. Imagina’t el temps que perds quan vas a un estudi. Ara ho hem vist. Hem dormit bé cada nit; que sempre ens passa quan anem a l’estudi que l’última setmana és terrible.

— T.P.: Vas més de cara a barraca ara. Ha sigut més productiu.

— O.A.: L’únic que pot passar a casa és que en el moment de la presa bona el veí comenci a fer forats a la paret.

Això ha passat en alguna cançó?

— O.A.: No, no. Potser algun cop de porta i alguna rialla de bebè hi deu haver.

Per què el títol Olímpica i primavera?

— X.I.: Quan teníem el disc fet i amb la idea de la portada ja embastada, vam preguntar-nos com s’havia de titular. Vam fer una pluja d’idees, i el Manu va dir Olímpic. Allò va quedar allà. Una nit vaig somiar que el disc ja havia sortit. L’agafava d’una prestatgeria, me’l mirava i posava: Olímpica i primavera. Quina cosa tan estranya, però m’agradava i trobava que representava molt bé el disc. L’endemà els ho vaig comentar als companys per WhatsApp i sembla que va quallar.

Continueu confiant en els seus somnis.

— V.L.: Sí, va ser un somni premonitori. I ho va somiar de manera correcta.

— M.K.: Jo li vaig trobant el sentit. Ara ve la primavera, acabem una etapa de tancament, el corredor de la portada que està sortint...

¿La mort de Franco Battiato l’any passat ha fet que la seva influència sigui més present que mai a les cançons de Blaumut?

— X.I.: Sempre ho ha estat d’alguna manera. Crec que és la persona que més m’ha influït en la manera de fer música i d’escriure.

La cançó Profetes és ben bé un homenatge a Battiato.

— X.I.: Sí, hi ha trossets de títols de cançons seves barrejats per allà. És l’homenatge pòstum al mestre, l’home que més m’ha influït a l’hora de fer aquest ofici. L'hi devia, d’alguna manera. M’ha fet molta il·lusió fer-ho. I, a més, crec que tot el disc respira una miqueta l’ambient Battiato, amb els sintetitzadors més vuitanters.

¿Coincidiu amb l’estimació del Xavi per Franco Battiato?

— V.L.: A mi m’agrada molt. Recordo que el Xavi em va explicar que Battiato havia fet un concert a Bagdad, als anys 80, amb una orquestra de corda i ell assegut a terra cantant; era molt peculiar i especial, i té cançons on fa servir les cordes d’una manera molt especial. Això sempre m’ha atret molt d’ell.

— X.I.: Més enllà de la música, Battiato és una filosofia. L’altre dia vaig llegir una cita molt bona d’ell, que deia: «A mi m’agradaria pertànyer a tots els temps, a qualsevol època, però m'adono que està passat de moda». És tan brutal.

En les lletres del disc jugues molt amb aquesta mena de contrastos.

— X.I.: Sempre m’ha agradat fer-ho: una de freda i una de calenta. La poètica té molt de jugar amb aquests contrastos, amb voler ensenyar una cosa però després estar mostrant-ne una altra.

Com a Innocent?

— X.I.: Sovint ens pregunten si aquesta cançó parla de la guerra d’Ucraïna, i òbviament no és així perquè està feta fa mesos. Ni és un tema premonitori ni molt menys. Però sí que és un cant a la pau, per tots els conflictes que hi ha oberts al món i els que hi haurà, malauradament. Deixem-nos estar de tanta guerra perquè estem aquí, passem una època determinada de la vida i més val no passar-la així.

En aquest disc les cordes tornen a passar per un procés de digitalització, oi?

— V.L.: El procés l’inicia l’Oriol escoltant les maquetes del Xavi i fent els arranjaments. I la tria final és del Joel Condal [el productor], que no sempre agafa tot el que hem gravat, sinó que ho filtra. A ell també li agrada experimentar i no donar-li sempre la sonoritat pura de la corda. A mi m’agrada més el so natural de les cordes, però amb el temps m'hi vaig acostumant i suposo que és una cosa de gustos.

Us moveu sovint en la tensió acústica-electrònica, com passa a L’home del sac.

— V.L.: A L’home del sac és on més m’agrada la naturalitat de les cordes.

— M.K.: Suposo que el Joel té una visió més des de fora i pensa en la panoràmica de tot plegat. A mi m’encanta el que fa, com insereix les cordes i els sintetitzadors i com juga amb les reverbs i els espais. Hi confiem molt.

—