L'art robat pels nazis que ja no tornarà als seus propietaris

BarcelonaÉs força difícil posar una xifra al saqueig nazi. El museu V&A de Londres conserva l’única còpia coneguda de l’inventari que va elaborar Goebbels de l’art confiscat pel règim nazi a institucions públiques d’Alemanya, principalment durant els anys 1937 i 1938. L’informe del ministre de propaganda del Reich inclou més de 16.000 obres, però si la llista s’amplia a altres països i es tenen en compte les dades d’investigacions posteriors, com les que va fer el Center for Art Law, amb el Nazi‑Looted Art Restitution Project, o la Claims Conference, en col·laboració amb el United States Holocaust Memorial Museum, la xifra supera les 650.000 obres d’art que o bé van ser robades o bé comprades a molt baix preu sota pressió.

Els nazis van arrasar tot el que van poder a França, Polònia, els Països Baixos, Àustria... Robert B. Storey, un dels fiscals nord-americans dels judicis contra els principals criminals de guerra a Nuremberg, va afirmar que l’espoli del Tercer Reich equivalia a tots els tresors del Metropolitan Museum of Art de Nova York, el Museu Britànic de Londres, el Louvre de París i la Galeria Tretiakov de Moscou. Es calcula, per exemple, que Polònia va perdre pràcticament el 70% del seu patrimoni artístic.

Els hereus de les víctimes del saqueig no ho han tingut gens fàcil per recuperar el que els va ser rapinyat. Es calcula que hi ha més de 200.000 obres d'art que encara no estan en mans dels seus legítims propietaris. "Hi ha problemes jurídics insalvables en la majoria de les legislacions creades per poder tornar els béns culturals als seus legítims propietaris", assenyala Sonia María Fernández López (Verín, Ourense, 1975), procuradora, professora de dret internacional a la Universitat de Barcelona i autora de la tesi La restitució d’obres d’art i béns culturals saquejats en conflictes armats. Especial referència a l’art confiscat en el període nazi. Fernández creu que cal una legislació i un tribunal internacional que treballin en aquests casos.

S'acaba el temps

Entre altres problemes, Fernández assenyala que, a vegades, les reclamacions no estan ben fonamentades. Una altra dificultat és l’expiració de les lleis sobre restitució. Per exemple, en el cas dels Estats Units, a partir de l’1 de gener del 2027 ja no es podrà aplicar la llei sobre la recuperació d'art expropiat de l'Holocaust del 2016 (HEAR, en les sigles en anglès), que estableix un termini de sis anys per presentar reclamacions sobre art robat o venut forçadament durant l'era nazi (de l'1 de gener del 1933 al 31 de desembre del 1945). El compte enrere dels sis anys comença en el moment en què la persona afectada esbrina la ubicació de l’obra i té tota la documentació necessària per poder iniciar una reclamació. Per exemple, si un hereu descobreix el 2025 que una pintura familiar està exposada en un museu dels Estats Units, té fins al 2031 per reclamar, basant-se en el termini de la llei HEAR. Si no es descobreix fins al 2028, en principi no podrà utilitzar-la, i haurà de recórrer a altres lleis ordinàries, amb la qual cosa la reclamació serà molt més complicada.

Hi ha també interpretacions diferents amb relació a allò que s’entén per usurpació i el que se suposa que és una compra de bona fe. Segons el país, variarà qui es considera que és el legítim propietari. "En el cas dels Estats Units acostumen a prevaldre els drets dels propietaris originals i en el cas d’Europa s’ha tendit a donar la raó als propietaris actuals esgrimint que no hi va haver usurpació sinó que les obres es van adquirir de bona fe per tercers, amb la qual cosa es protegeix els museus, que són propietaris de moltes d’aquestes obres", explica Fernández. Sovint han quedat en evidència les dificultats de reconciliar la bona fe amb la injustícia històrica. Un dels últims casos més controvertits, en aquest sentit, va ser el dels hereus de la col·leccionista Lilly Cassirer contra el Museu Thyssen de Madrid. Cassirer va haver de malvendre Rue Saint-Honoré a la tarda. Efecte de la pluja, de Camille Pissarro (1830-1897), per poder fugir d’Alemanya. El 1976 el quadre el va comprar el baró Thyssen-Bornemisza per 360.000 dòlars a un marxant de Nova York. Actualment, té un valor de 38 milions d'euros i els tribunals van donar la raó al Museu Thyssen, que tenia el suport de l'Advocacia de l'Estat i el ministeri de Cultura. De fet, moltes polítiques i tribunals han fet prevaldre els drets dels que han comprat aquestes obres de "bona fe". A més, el pas del temps i el fet que es vagin esvaint les proves ho compliquen encara més als reclamants.

El poder dels estats

Un altre obstacle per a les famílies és que els tribunals d’un estat no poden jutjar un altre estat sense el seu consentiment. La immunitat d’un estat estranger ha estat al·legada en diferents litigis sobre art robat pels nazis. Existeixen convenis internacionals, com els Principis de Washington sobre Art Confiscat pels Nazis (Washington D.C., desembre del 1998), acord que en el seu preàmbul ja deixa clar que no té caràcter vinculant i, per tant, ningú està obligat a complir-lo, o la Declaració de Terezín. "L’estat espanyol ha firmat aquests dos tractats, però després no n’ha fet cas, com es va demostrar amb el cas del Pissarro del Thyssen. És un exemple més que aquests convenis són simplement declaracions d’intencions i diplomàcia, una qüestió de quedar bé, però que en acabat no s’aplica", afirma Santos M. Mateos Rusillo, l'historiador de l'art autor d'El Noè del patrimoni artístic català (Editorial Base, 2022). "És molt trist que les famílies hagin de contractar advocats i iniciar litigis que s'allarguen al llarg dels anys. Han de viure un calvari i és com un doble càstig", afirma Mateos, que recorda que a l’estat espanyol també ha passat amb les obres d’art espoliades pels franquistes. "A més, molta gent no té recursos per obrir aquests litigis", afegeix.

L’octubre del 2022 el Museu de Pontevedra va entregar a l’estat polonès un díptic medieval del segle XV, atribuït al pintor neerlandès Dieric Bouts. En concret, es tractava d’una Dolorosa i un Ecce homo que originalment integraven la col·lecció de la princesa Czartoryski. Aquesta família aristòcrata polonesa tenia el seu propi museu amb més de dues mil obres, però se les van emportar els nazis quan van ocupar el castell de Gołuchów. No se sap ben bé quin recorregut van fer les obres, però el 1981 eren propietat de l’empresari espanyol José Fernández López, i la Diputació de Pontevedra les va comprar el 1994. El Museu de Pontevedra va rebre una reclamació dels hereus de la família Czartoryski. Finalment, i seguint el procés que marca la llei del 2017, que indica la restitució de béns culturals que surtin de manera il·lícita d’un membre de la Unió Europea, va tornar les obres a l’estat polonès.

El 1931 el marxant neerlandès Jacques Goudstikker va comprar Adam i Eva de Lucas Cranach el Vell. Goudstikker va morir el 1940 mentre fugia dels nazis i tota la seva vasta col·lecció va passar a mans de Hermann Göring. Els aliats van recuperar bona part de les obres i les van entregar a l’estat neerlandès, que va vendre Adam i Eva el 1966 a George Stroganoff-Scherbatoff, que el 1971 la va vendre al Museu Norton Simon de Pasadena, a Califòrnia. Dècades després, el 2007, Marei von Saher, la jove de Goudstikker, va demandar el museu californià. El museu va al·legar que havia comprat l'obra lícitament a l’estat neerlandès. Els tribunals nord-americans van reconèixer que tot l’espoli nazi era una atrocitat moral, però van considerar que no tenien prou autoritat per invalidar una acció de l’estat neerlandès.

Pablo Picasso va pintar L’actor cap al 1904 i la va comprar el col·leccionista Paul Leffmann, que el 1938, quan va fugir amb la seva dona de l’Alemanya nazi, la va vendre als galeristes Hugo Perls i Paul Rosenberg. El 1941 Thelma Chrysler Foy la va comprar i el 1952 la va donar al Metropolitan Museum de Nova York. El 2016 la besneta dels Leffmann, Laurel Zuckerman, va reclamar la devolució de l’obra o una compensació al·legant que els seus besavis l’havien hagut de vendre sota coacció. Tanmateix, els tribunals van donar la raó al museu amb dos arguments: van considerar que no hi va haver coacció ni amenaces específiques i que havia passat massa temps.