Sant Jordi 1976: una festa eufòrica que va acabar amb corredisses

BarcelonaDesprés de la mort de Franco el novembre del 1975, la cultura catalana vivia una necessitat urgent de tornar a ocupar l’espai públic. I el Sant Jordi del 1976 això va quedar molt palès. Aquell any la festa es va viure amb molta eufòria, malgrat que l’ombra de la dictadura també s’hi va deixar entreveure. “Semblava un gran dia, aquell 23 d’abril. Vinc del Registre Civil, on un amic aviat podrà canviar un nom castellanitzat per la seva forma nostrada; em trobo banderes catalanes, llibres catalans que vessen les parades, el bust d’en Prat de la Riba que torna a ocupar un lloc a l’angle del Pati dels Tarongers de la Generalitat i, per postres, novetat de novetats, un diari català, el primer en 37 anys, després que una ordre esborrés la nostra premsa del mapa, junt amb l’Estatut i tantes altres coses”, va escriure l’escriptor Manuel de Pedrolo, que també va signar exemplars del seu llibre Procés de contradicció suficient, publicat per Edicions 62.

Pedrolo afirmava, en aquest article publicat a l’Avui, que Sant Jordi no donava l’abast perquè hi havia molts dracs a matar. L’escriptor acabava la crònica defensant que Catalunya havia de ser "un indret on sentim que res no és nostre sinó de tots". Com explicava Pedrolo, aquell any va sortir l’Avui, amb una tirada de 123.066 exemplars que es van esgotar abans de les nou del matí. Una lectora, al diari del 24 d’abril, reclamava que tornessin les imatges de Sant Jordi. “Amb motiu dels fets iniciats el 19 de juliol de 1936, de la catedral de Barcelona va desaparèixer una imatge de Sant Jordi. Era en el lloc on actualment hi ha una reproducció de la Mare de Déu del Pilar”. L’article de La Vanguardia també traslladava l’eufòria viscuda als carrers: “Una clara afirmació de l’amor al llibre, a la cultura i a Catalunya”.

L'èxit dels llibres polítics

No era fàcil organitzar una diada de Sant Jordi en aquell moment. Cultura en ruta, una campanya d’Òmnium Cultural iniciada el 1970 que recorria amb un bibliobús el territori català venent llibres i discos en català, buscava poc abans de Sant Jordi un local prou gran a Barcelona per rebre els llibres de les editorials i distribuir-los. Hi tenia un equip treballant de vint persones durant tres mesos, va organitzar 182 parades i va aconseguir un volum de vendes de 3.907.214 pessetes. El mateix dia de Sant Jordi, La Vanguardia parlava de com el llibre polític i sociològic havia desplaçat la “literatura pura”. Hi havia també abundància de títols de temàtica sexual, cosa que al periodista no li feia gaire gràcia, i animava a comprar L’art d’estimar, d’Erich Fromm, perquè tenia una inspiració més cristiana. Aquell any es van vendre força exemplars de Nacida inocente. El drama de los reformatorios juveniles (Ediciones Martínez Roca), de Gerald Di Pego; Tots els barris de Barcelona (Edicions 62), de Jaume Fabre i Josep M. Huertas Claveria; La caiguda de l'imperi sodomita i altres històries herètiques (Edicions 62), de Terenci Moix; Cuáles son los partidos políticos de Catalunya (La Gaya Ciencia), de Josep Maria Castellet i Lluís Maria Bonet; Diari de presó. L’espectacle obsessiu (Laie), de Lluís Maria Xirinacs, i Dona de pres (Edicions 62), de Teresa Pàmies.

Publicacions Abadia de Montserrat va treure al carrer molts títols sobre història i llegendes de Catalunya. Es van exhaurir moltes publicacions i revistes infantils i juvenils en català, i va tenir força èxit El zoo a casa (La Galera), de Joaquim Carbó. Entre molts altres llibres, a les parades es podien veure Retrats paral·lels (Publicacions Abadia de Montserrat), de Montserrat Roig; Un regne per a mi, de Pau Faner, premi Sant Jordi 1975 (Aymà), i Crònica d’Isambard (Aymà), de Toni Turull, finalista del premi Pla 1976.

El Diario de Barcelona recollia unes declaracions de l'editor de Planeta José Manuel Lara, que explicava que havia rebut una oferta de 250 milions de pessetes pels drets d’edició de les memòries de Franco en anglès. La data de publicació, segons Lara, depenia de la filla del dictador. Les memòries estaven escrites en llibretes, “com les que portaven els nois quan anaven a l’escola”, explicava, i argumentava que el dictador no havia volgut publicar les memòries en vida perquè deia que molts quedarien malament. Lara, explicava, l'havia intentat convèncer defensant que les joves generacions havien de conèixer els problemes que ha viscut Espanya. En totes les enquestes mundials, segons Lara, Franco guanyava les memòries de Mao.

Els enfrontaments amb la policia

En el seu dietari, Epifani de Fortuny i Salazar, baró d’Esponellà, va recollir felicitacions de diferents entitats, com Òmnium Cultural, amb una il·lustració d’El crit (1975) de Grau Garriga i una altra amb versos de Clementina Arderiu: “Cuiteu rosers! Finiu vostra florida que el cavaller Sant Jordi ja és aquí”. La que mereix un comentari, però, és la del secretari general de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Joan Bassegoda Nonell: “És la primera vegada que em feliciten el sant sense ser el meu sant…”, va escriure amb ironia. El baró d’Esponellà assegurava que Bassegoda estava al cas que no era el seu sant però que havia volgut fer públic que "l’acadèmia era jordiana".

No va ser tot festiu i alegre. Diverses organitzacions, com l'Assemblea de Catalunya, van convocar mobilitzacions reivindicatives. Es va penjar una enorme pancarta a la Diagonal que reivindicava un govern català. A la plaça Sant Jaume, coincidint amb la ballada de sardanes, es van desplegar desenes de banderes catalanes, i algunes de republicanes, i es van llançar octavetes. Es va reclamar llibertat, l’amnistia i l’Estatut d'Autonomia, es va cridar "El poble unit mai serà oprimit", es va demanar la dimissió de l'alcalde Joaquim Viola i es va cantar Els segadors i L’estaca de Lluís Llach. A la manifestació a la Rambla, s'hi va presentar la policia amb bales de goma i bombes de fum hi va haver ferits. Segons el Diario de Barcelona, hi va haver també unes "manifestacions contraculturals", amb joves que exhibien la revista Ajoblanco. "Cridaven eslògans polítics amb motius incoherents", assegurava el periodista, que també explicava que van simular un atracament i es van orinar a la façana del Gran Teatre del Liceu.

La medalla a Martín Villa

Al Palau de la Generalitat, que aquell any encara no havia recuperat el nom i era la seu de la Diputació Provincial de Barcelona, es va celebrar la missa oficial i la benedicció de les roses. L’alcalde Viola va explicar que havia pogut comprar el llibre, però no el diari Avui: “En tots els quioscos s’havia esgotat abans de les nou”, assegurava. Entre els assistents hi havia també el ministre de Relacions Sindicals i exgovernador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, a qui es va entregar la Medalla d'Or. "Gràcies al talent polític de Martín Villa, avui pot onejar al pinacle d’aquest palau i als pals dels ajuntaments la bandera catalana", va assegurar en aquell moment el president de la Diputació de Barcelona, Joan Antoni Samaranch. A Villa actualment se’l responsabilitza de la repressió directa als ciutadans que van participar en els moviments socials democràtics de l'època, i se’l considera responsable de les persecucions, maltractaments, tortures i vexacions que la policia va practicar durant la dictadura. Aquell Sant Jordi va començar com una gran festa ciutadana, amb moltes senyeres al carrer, i va acabar amb corredisses. Al carrer, tant de dia com de nit, es va notar que hi havia moltes ganes de canvis.