Cinema
Cultura 10/10/2021

Les 'Historias para no dormir' de Chicho Ibáñez Serrador ressusciten a Sitges

Mamoru Hosoda presenta 'Belle' i rep el Gran Premi d'Honor del festival

3 min
Els equips de les quatre 'Historias para no dormir' presentades a Sitges

SitgesLa figura de Chicho Ibáñez Serrador com a cineasta de terror pot haver quedat eclipsada en l'imaginari popular per la fama dels seus programes televisius, però no al Festival de Sitges. Era, per tant, l'escenari perfecte per presentar-hi aquest diumenge la nova encarnació de la sèrie Historias para no dormir, que reviu amb quatre nous episodis dirigits per Paco Plaza, Rodrigo Cortés, Paula Ortiz i Rodrigo Sorogoyen, que actualitzen cada un un episodi clàssic. Es desmarquen, doncs, del projecte Películas para no dormir del 2006 que plantejava noves històries en format de llargmetratge i que comptava amb la benedicció del mateix Chicho: ara és el seu fill, Alejandro Ibáñez, qui lidera aquest projecte, finançat per Amazon Prime.

Tràiler d''Historias para no dormir'

“Ens van donar tota la llibertat per ficar les mans al cofre del tresor i triar la història que més ressonés en nosaltres”, ha explicat Cortés, que més que “intimidat per l'ombra de Chicho” se sentia “aixoplugat pel seu paraigua”. Ortiz, filòloga de formació, ha reivindicat el dret a tractar l'obra de Chicho com un clàssic: “Tenim Lorca, Hemingway, Shakespeare... i també Chicho. Per què no utilitzar-los? Són llavors que sobreviuen al temps i sempre donen fruit”.

El resultat acredita la diversitat que calia esperar de la tria de quatre cineastes tan diferents. Cortés exhibeix el seu gust per la realització vistosa i la interpretació pujada de to a La broma, en què Eduard Fernández és el marit burleta presumptament assassinat per la dona i l'amant. Un dels episodis més mítics, El asfalto, l'adapta Ortiz a partir d'un guió de Cortés i Manuel Jabois en què el protagonista (Dani Rovira) és un runner que s'enfonsa literalment. Sorogoyen és qui més s'allunya de l'original: ambienta El doble en un futur pandèmic de profilaxi antiviral normalitzada on explora les turbulències d'una parella formada per Vicky Luengo i un David Verdaguer que es multiplica en pantalla per interpretar en el mateix pla un personatge i el seu doble robòtic.

El de Sorogoyen és l'episodi amb un segell visual més distintiu, però també el que més distància marca amb l'esperit festiu de les Historias para no dormir originals, aproximant-se perillosament a la melancolia tecnològica de Black mirror. En un to molt diferent, Plaza fa una enginyosa pirueta de metacinema a Freddy i situa l'acció en el rodatge de la sèrie amb Miki Esparbé fent d'actor mediocre abduït pel seu paper de ventríloc, tot i que Carlos Santos li roba tots els plans interpretant el mateix Chicho. “El que m'interessa més de Freddy és la presentació que feia Chicho admetent que l'havien obligat a rodar en vídeo i no estava del tot satisfet del resultat –ha explicat Plaza–. Volia homenatjar el director que lluitava contra els elements i que, quan va tenir els mitjans que necessitava, va demostrar que era un cineasta excepcional”.

Un reconeixement merescut

D'un mestre del terror a un de l'animació. Després d'un grapat d'anys guanyant el premi de la secció Anima't, Sitges s'ha decidit a reconèixer la categoria com a director de Mamoru Hosoda incorporant el seu nou treball a la secció oficial i lliurant-li el Gran Premi d'Honor. “Fa quinze anys, La noia que saltava a través del temps va guanyar un premi a Sitges –ha recordat el director japonès–. És el primer premi internacional que vaig rebre”.

Mamoru Hosoda a Sitges.

A Belle, Hosoda reformula el mite de la bella i la bèstia en una història sobre adolescents reprimits que canalitzen la seva personalitat en entorns de realitat virtual. L'exquisidesa hiperrealista dels ambients quotidians contrasta amb el barroquisme cuqui del món digital on la protagonista supera el trauma de la mort de la mare i es transforma en una diva pop adorada per les masses. Els millors moments no són precisament els dels números musicals, sinó les escenes més íntimes, com aquella en què espera pacientment que dos personatges que han sortit del pla hi retornin a poc a poc. És amb aquests gestos que t'adones que Hosoda no diu que Víctor Erice és el seu director occidental favorit només per quedar bé amb la premsa espanyola.

Tràiler de 'Belle'
stats