'El horizonte': triangle d'amor rural amb Laetitia Casta
Film notable de Delphine Lehericy que reivindica un model alternatiu de maternitat a la França del 1976
'El horizonte'
(3 estrelles)
Direcció: Delphine Lehericy. Guió: Joanne Giger a partir de la novel·la de Roland Buti. 88 min. Suïssa (2019). Amb Luc Bruchez, Laetitia Casta, Thibaut Evrard i Clémence Poésy. Estrena als cinemes
Amb la seva estructura de relat iniciàtic, l’ambientació en un entorn rural aixafat per una calor sufocant i la descripció d'una podridura (social, estructural) visible en imatges de pollastres asfixiats i vaques en descomposició, El horizonte podria haver sigut una mena de versió suïssa d'una novel·la gòtica meridional. Tanmateix, Delphine Lehericy s'allunya de l'univers entre màgic i grotesc de Truman Capote per acostar-se al realisme líric i sensual de l'André Techiné d’Els joncs salvatges. Com tot relat d'aprenentatge, el punt de vista és el d'un personatge entre la infància i l'edat adulta, el Gus, el fill petit d'un matrimoni (Laetitia Casta i Thivaut Evrard) que intenta salvar la seva granja, i la seva relació, durant l'estiu del 1976.
En la seva equiparació entre un estil de vida en descomposició –el conreu tradicional, assetjat per sequeres i bancs– i la desintegració progressiva d'una institució patriarcal com la família nuclear –travessada per frustracions personals i desitjos incontenibles–, el film planteja temes de fons interessants però es mostra indecís a l'hora de plasmar-los en imatges. L’estilització formal, el rigor del punt de vista i un ús expressiu dels gestos i els silencis contrasten amb escenes molt més convencionals, que semblen pròpies d’un drama rural a l’ús. Malgrat aquest desequilibri, El horizonte és un film notable que aconsegueix transmetre una idea important: la reivindicació d'un model alternatiu de maternitat que no reprimeix els seus desitjos.
