ARQUITECTURA POST COVID-19

Els hospitals, els Fórmula 1 de l'arquitectura

La crisi sanitària ha revelat la versatilitat dels equipaments hospitalaris i els punts febles del sistema

Els hospitals són com un Fórmula 1, perquè la seva arquitectura està en transformació constant gairebé des de que obren les portes per adaptar-se a les innovacions tecnològiques. La crisi sanitària del coronavirus els ha tornat a posar al centre de l'actualitat, així que analitzem amb diversos arquitectes el seu futur i com assimilaran els efectes de la pandèmia. "L'hospital és l'organisme públic i vivencial més complex, és el que té més diversitat d'usuaris: hi ha metges, infermeres, un cos tècnic, els malalts, amb diferents patologies i que necessiten cures diferents", afirma Esteve Bonell, l'autor del  juntament amb Josep Maria Gil, Francisco Rius, Jose Luís Canosa i Silvia Barbera Correia , "Hi ha malalts que només hi estan un dia i uns altres que han de passar 15 dies a la UCI i 15 més a la planta, i després hi ha les consultes, per on passen milers de persones cada dia, i també les persones que hi van de visita". Així, els espais per a tots ells han de ser "agradables". I creu que la feina és doble i molt exigent: s'han de resoldre els "requeriments programàtics, tècnics i funcionals", que són molt especialitzats, i s'ha d'aconseguir, com van voler aconseguir al nou Sant Pau "una atmosfera d'assossec i tranquil·litat".

Com diu Bonell, projectar un hospital és molt exigent: s’han de resoldre els “requeriments programàtics, tècnics i funcionals”, que són molt especialitzats, i aconseguir “una atmosfera de calma i tranquil·litat”. “Intentem que les estructures físiques siguin el màxim de flexibles perquè puguin experimentar les transformacions que necessàriament s’hi hauran de fer”, afirma Bernat Gato, cofundador i soci del despatx especialitzat en arquitectura sanitària Casa Solo. Entre els seus molts treballs hi ha l’Hospital Esperit Sant, a Santa Coloma de Gramenet.

Infraestructures al límit

El coronavirus ha tret a la llum la fragilitat del sistema

La crisi sanitària del coronavirus ha deixat diverses imatges potents en termes arquitectònics: l'hospital construït en poc més d'una setmana a Wuhan i, a Madrid, l'entrada en funcionament com a morgue de reforç de l'Institut de Medicina Legal, d'Alejandro Zaera i Farshid Moussavi, a la frustrada Ciutat de la Justícia. També les separacions fetes amb tubs de cartró i teles que l'arquitecte japonès Shigeru Ban va dissenyar per al desastre de Fukushima, que ara es fan servir per intentar contenir el coronavirus en un gimnàs convertit en hospital de campanya a la prefectura de Budokan. I a Catalunya, la conversió del pavelló del Centre Esportiu Municipal Olímpic Vall d'Hebron en un hospital de dia polivalent. Com que la fase més crítica de la pandèmia ha passat i cada vegada hi ha menys positius de coronavirus ingressats a l'hospital, la Vall d'Hebron ha començat a adaptar-se a la nova realitat.

“Els arquitectes pràcticament no hem pogut treballar durant l’estat d’alarma per la urgència: la crisi necessita una actuació ràpida i han sigut els mateixos serveis d’infraestructures dels hospitals i els tècnics del departament de Salut els que hi han donat resposta”, diu Gato. “Potser ara ens adonem de la fragilitat de les nostres infraestructures i de la nostra planificació hospitalària”, subratlla. Sí que ha treballat Raúl García, del despatx Pinearq: és el cap de projecte de l'ampliació de l'Hospital del Mar i va treballar amb Metges Sense Fronteres i els Bombers en la creació de l'hospital de campanya del mateix hospital al Centre Esportiu Municipal Marítim, gestionat per la Fundació Claror. Com en altres casos, són "muntatges provisionals" que fan servir materials disponibles com mampares de fira. L'avantatge de l'Hospital del Mar és la facilitat de comunicar-se amb el de campanya. Ha sigut vital organitzar els recorreguts "dels passadissos nets i els passadissos bruts", una manera de resumir com els metges han d'arribar al llocs on hi ha les persones infectades portant un EPI, al lloc on han deixar després l'equip de protecció i al de la logística del material.

Tot i que a Bonell encara li sembla “difícil” parlar del futur, creu que calen diferents accions: “Recuperar les retallades que es van fer fa deu anys. Encara que no s’haguessin fet, s’hauria d’invertir per renovar els hospitals i tots els centres sanitaris en tots els sentits i després pensar què s’ha de fer com a conseqüència del coronavirus, perquè hi haurà uns canvis molt radicals, més dels que ens pensem”.

Pel que fa a la modernització dels hospitals, Bonell creu que que s’ha de donar més importància als “espais intermediaris” per fer-los “més confortables”. Una altra de les idees que qüestiona és la de les habitacions per a dues persones, les més habituals: “Potser seria millor que fossin per a una persona, per a quatre i per a deu, segons els factors psicològics, i potser pel fet que s’han de confinar les persones a més distància, les habitacions haurien de ser més grans perquè hi cabessin més persones”. En qualsevol cas, el fet de posar aquesta problemàtica damunt la taula és una reclamació de la “transformabilitat” de les habitacions. Aquesta mateixa versatilitat Bonell l’aplica als soterranis dels hospitals, pensant en els refugis antinuclears que s’havien de crear en els nous habitatges suïssos fa uns anys: “Hi podria haver espais que poguessin funcionar com a aparcaments però que fossin transformables en refugis en casos com pandèmies”. També l’aplica a les sales d’espera, que podrien tenir les instal·lacions necessàries per acollir pacients. “No pot ser que els pacients estiguin amuntegats als passadissos”, critica Bonell. 

Un altre dels trets dels hospitals que poden canviar d’ara endavant és que siguin edificis tan tancats sobre si mateixos i tan estancs. Arran de la possible contaminació dels aires condicionats, l’arquitecta Teresa Batlle, del despatx Pich-Aguilera Architects, reivindica els criteris de l’arquitectura bioclimàtica. “Ara es tornen a tenir en compte la il·luminació i la ventilació naturals”, explica. El despatx Pich-Aguilera és l’autor de l’Institut de Recerca de l’Hospital Sant Pau i, juntament amb el despatx Corea & Moran Arquitectura, de l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus.

Els parts, en un altre lloc

Parir als hospitals ha generat molta por durant la pandèmia

Les arquitectes Marta Parra Casado i Angela E. Müller van començar a treballar en l’arquitectura de les maternitats a partir de seves pròpies experiències de maternitat i d’adonar-se que a l’Estat l’atenció al part estava “desfasada” respecte a altres països, com diu Marta Parra. El seu objectiu és fer els llocs on pareixen les dones “mes saludables i més segurs”. Per això, el disseny està més centrat en les necessitats de la dona que parirà i no tant en les dels professionals que l’atenen, com ha passat tradicionalment. “L’entorn òptim per al part és el que permet que la dona vegi acomplertes les seves necessitats físiques i emocionals”, explica Parra. Són tota una sèrie de requisits que perillen durant l’estat d’alarma, així que reclamen “deshospitalitzar” els parts. Precisament una de les últimes feines de Parra i Müller ha sigut el projecte per medicalitzar un hotel per a parts de baix risc i que les dones no hagin de parir en hospitals durant la pandèmia. A Holanda n’ha entrat en funcionament un.

"El que nosaltres hem copsat amb aquesta situació dramàtica és el que implica parir compartint espais amb malalties, de vegades, greus. Això ens hauria de fer prendre conscicència i treballar per generar nous espais on puguin tenir lloc els parts fisiològics i també, per què no, deixar d'estigmatitzar els parts a casa", conclou l’arquitecta.

Humanitzar els espais

La bona arquitectura afavoreix una recuperació més ràpida

La humanització dels espais produeix un benestar que influeix en la recuperació dels pacients. “Els hospitals s’han fet per resoldre problemes científics, però moltes vegades els problemes van més enllà, de vegades el malalt es recupera més ràpidament perquè té llum natural i ventilació que no pas perquè hi hagi moltíssima medicina”, afirma Teresa Batlle. “Els metges estan començant a parlar molt de la part psicològica i emocional”, explica. “Quan introdueixes bons criteris de disseny i de qualitat ambiental les estades mínimes s’escurcen, la recuperació és més eficaç i més ràpida i facilitem la feina dels professionals”, corrobora Gato. 

“Els hospitals són uns edificis on hi ha molt de sentiment, molt de neguit i molta por. Sempre he procurat que l’ambient hi fos relaxat”, explica Ramon Sanabria, l’autor de l'Hospital d'Olot. I amb Ramon Artigues i Lidia Planas és l'autor del  nou Hospital i Institut Universitari Dexeus. Per això, diu, va tenir en compte fins i tot els detalls més petits, com que les instal·lacions quedessin ocultes als capçals dels llits.

Uns altres criteris, en els quals el despatx Casa Solo vol ser pioner, són els de l'arquitectura que té una cura especial de la tercera edat: "Som davant una revolució de la longevitat. Els usuaris dels hospitals tenen cada vegada una edat mitjana més elevada. Ens trobem amb unes instal·lacions heretades dissenyades per a una població més jove amb unes patologies molt concretes i ara ens trobem que els pacients han canviat", explica Gato. "Ara els pacients són molt més grans i tenen una pluripatologia i problemàtiques afegides de mobilitat i cognitives", explica. Els hospitals d'ara poden fer que surtin de l'hospital amb una problemàtica concreta resolta però amb altres d'agreujades. Precisament una de les problemàtiques que s'ha agreujat amb la crisi del coronavirus és l'aïllament i la falta de contacte amb l'exterior.

Per anticipar-se a les necessitats, a l'Hospital del Mar han instal·lat una xarxa de sensors per prendre dades de temperatura, humitat, llum i partícules a l'aire per tenir un històric de dades.

Planificar les ampliacions

Caldrà pensar en espais lliures per fer-hi hospitals de campanya

Bernat Gato i Ramon Sanabria coincideixen en la necessitat de plans directors per ordenar les ampliacions dels hospitals. “S’haurien de crear unes comissions multidisciplinàries en què hi hagués sanitaris, professionals del departament de Salut, arquitectes i enginyers per tenir una certa planificació de les reformes i els nous projectes i preveure altres situacions que en la seguretat del Primer Món ens pensàvem que no ens passarien mai”, diu Gato. I considera que s’ha d’aprendre “una gran lliçó” de no haver-se plantejat l’eventual necessitat d’un hospital de campanya o d’haver de reconvertir una part d’un hospital. Una problemàtica que queda oberta és que els plans directors hauran d’incloure “espais lliures a l’exterior dels hospitals que es puguin colonitzar” o tenir dins el barri i la ciutat una previsió de quins equipaments es podrien fer servir com a “complement”. 

“La capacitat d’ús dels hospitals” és “brutal”, explica Sanabria. “Salvant les distàncies, passa el mateix que amb els aeroports: són edificis que no tenen una projecció en el temps i que es van ampliant a mesura que sorgeixen les necessitats, cosa que fa que siguin edificis descompensats” en lloc de tenir ampliacions “autònomes” les unes de les altres i organitzades.

La ‘smart city’ i el territori

Conviuen els models dels pols de recerca i els petits hospitals

Raúl García, com ja s'ha dit, cap de projecte de l’ampliació de l’Hospital del Mar, veu l’hospital del futur amb relació a la smart city. “L’hospital ha esdevingut una petita ciutat o un clúster per a la sanitat, l’educació i la recerca. En aquest sentit, l’Hospital del Mar és un referent”, afirma, perquè té el Parc de Recerca Biomèdica al costat, la Facultat de Medicina de la UPF al darrere i perquè hi ha interaccions entre els metges, l’hospital i els investigadors. “Al final la sanitat estarà molt personalitzada i l’hospital no serà un edifici on anem a curar-nos sinó on el coneixement ens permetrà saber quina predisposició genètica tenim a contraure unes determinades malalties i on la diagnosi permetrà avançar-se en el tractament”, diu García.

Ramon Sanabria té dubtes sobre el fet que es concentrin molts recursos en un sol punt del territori. Es planteja si són millors els “hospitals especialitzats o els centres distribuïts territorialment, més petits, més humans i més pròxims”. Això té un especial sentit durant la crisi del coronavirus, perquè ni a l’Hospital d’Olot, ni a l’Hospital de Cerdanya, ni al de Tremp hi ha UCIs, que s’han hagut d’improvisar. Sanabria creu que no s’haurien de concentrar els serveis en uns pocs hospitals. “Segurament això té a veure amb les retallades”, afirma, però s’ha demostrat que no és operatiu.

Com expliquen fonts del departament de Salut, els hospitals del Pirineu no tenen UCIs i tampoc el del Pallars, a Tremp. La situació s'ha resolt habilitant tres o quatre places temporals "per donar suport als pacients més crítics, que, per les seves característiques clíniques, no estaven prou estables per ser traslladats". "És un recurs temporal en què s'aprofiten els respiradors de l'àrea quirúrgica amb el suport del personal de medicina interna i d'anestèsia, però no tenen els recursos d'una UCI. És un entremig entre els llits convencionals i l'UCI". Han fet servir aquest recurs excepcional l'Hospital Comarcal del Pallars, a Tremp, la Fundació Sant Hospital de la Seu d'Urgell i l'Hospital de la Cerdanya, a Puigcerdà.

L'evolució de l'arquitectura dels hospitals des del franquisme

Una nova generació d'arquitectes va transformar el model

L'arquitectura dels hospitals a Espanya va canviar amb l'arribada de la democràcia. Els grans hospitals del territori es remunten a la gestió de l'Insalud, entre els quals hi ha l'Hospital Germans Trias i Pujol, a Badalona, el Josep Trueta, a Girona, i l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova, a Lleida. "Tenen uns esquemes força rígids i estan molt centrats en el funcionament assistencial només a nivell de processos interns de l'hospital, com els logístics i els de personal. Tenen poc en compte criteris de disseny centrats en el pacient i l'amabilitat", afirma Gato.

Quan Catalunya va rebre les competències en salut i va arribar una nova generació d'arquitectes això va canviar, el disseny va passar a ser "molt més humà i molt més centrat en el pacient". "Moltes vegades ja no parlem de pacient sinó d'usuari", subratlla. A Catalunya va ser pioner l'Hospital de Móra d'Ebre, de José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres, el primer edificat per la Generalitat.