MÚSICA

“És important no deixar d’aprendre, siguis on siguis”

Joe Crepúsculo fa balanç d’una dècada de trajectòria amb dos concerts al Sidecar

Ara fa deu anys que Joël Iriarte va publicar el primer disc del seu alter ego, Joe Crepúsculo. “Quan estudiava filosofia a la universitat ja estava amb Tarántula, i abans havia començat fent música amb MS-DOS, utilitzant samplers de vuit bits, però va ser molt important atrevir-me a fer el pas de treballar per a mi mateix”, recorda ara, amb el recopilatori 10 (El Volcán) acabat de sortir del forn i que presenta avui i divendres a la Sala Sidecar. La desena de discos de Crepúsculo l’han anat situant en un punt cada vegada més destacat de l’escena musical espanyola. “Amb Escuela de zebras i Supercrepus [tots dos del 2008] treballava des de casa amb el micro dels directes -diu-. Si s’obria la porta durant la cançó tant era: la primera presa era sempre la bona”. Aquesta primera etapa queda representada a 10 gràcies a Baraja de cuchillos, La canción de tu vida, Suena brillante i Los viejos, en què cantava: “Nada envejece más que pensar que nos hacemos viejos ”.

Deu anys després, Iriarte tot just ha bufat 37 espelmes i li queda una llarga trajectòria al davant, com demostren les dues novetats del recopilatori, Todo lo bello es gratis i Quizá, amb un videoclip que sintetitza l’atmosfera nocturna, quincallera i imprevisible de les seves millors cançons. “Si miro enrere i intento fer balanç penso que en cadascun dels discos he intentat donar el millor de mi -diu-. A poc a poc he anat aprenent a cantar i a produir. He anat millorant. Soc conscient que no tinc una passada de veu i que mai no seré un virtuós, però soc un buscador incansable de melodies i intento escriure lletres especials”. Un dels exemples recents més reeixits és el de Pisciburguer, inclosa a Disco duro (2017), en què Crepúsculo afirma que els dies calorosos d’estiu l’hamburguesa i el clor són la seva passió. “Volia fer una crítica d’aquelles cançons que no diuen res i que alhora recreen un moment molt determinat -diu-. Podria ser la banda sonora d’un anunci, però alhora té sentit de l’humor i s’ha acabat convertint en una de les cançons que la gent s’estima més perquè se’ls emporta fins a l’estiu”. I no és autobiogràfica: si algú s’imagina el músic en una piscina amb una hamburguesa doble amb formatge entre les mans, s’equivoca. “No he pres mai una burger en una piscina”, promet, a punt de somriure.

L’herència de Pont Aeri

Encara que els deu anys de Joe Crepúsculo han servit per disparar la seva música des del pop cap a la cúmbia, el flamenc i la màquina -“d’adolescent havia anat molt a Scorpia, Pont Aeri i Chasis”, explica-, el músic ha aconseguit un so distintiu que tan aviat brilla en l’intimisme de Toda esta energía com busca l’eufòria de la pista de ball, com és el cas de Mi fábrica de baile. “Aquesta va ser la cançó que va suposar un abans i un després per a mi -diu-. Va sortir a Baile de magos [2013], que vaig fer mentre vivia a Palma. Des de llavors als meus concerts hi va començar a venir més gent”.

Instal·lat a Madrid des de fa cinc anys, no oblida “la Barcelona preolímpica” on va créixer: “No hem d’oblidar el nostre llegat industrial, portuari i marítim, que s’ha anat perdent a causa del turisme”. Símbols omnipresents en la música de Crepúsculo com el foc, la serp, el ganivet i la rosa continuen apareixent en les cançons que escriu ara. “El meu ambient personal és més important que el lloc on visc -admet-. Pots estar al paradís mentre vius a l’infern i viceversa. És important no deixar d’aprendre, siguis on siguis”. Per això, Joël Iriarte, que tot just celebra la seva primera dècada com a solista, ja té els dos pròxims discos a punt.

Més continguts de