Una inauguració de contrastos per al Liceu

'Ariadne auf Naxos'

Gran Teatre del Liceu, 22 de setembre del 2021

Ariadne auf Naxos és una òpera de contrastos, cosa que genera no poques tensions al llarg i ample de la seva interpretació. Musicalment, necessita una gran orquestra però el tractament és cambrístic; vocalment, calen veus quasi wagnerianes (Primadonna/Ariadne; Bacchus) al costat d’altres lleugeres amb coloratura (Zerbinetta), i dramatúrgicament és una obra que enfronta plans duals: la comèdia i la tragèdia; el teatre i la vida; el plaer i el dolor; l’encís i el desencís, etcètera. I aquests contrastos han de presidir les dues direccions, l’escènica i la musical. En el cas de Josep Pons, no sembla haver-hi idees sempre clares en aquest sentit i els engranatges que uneixen aquells contrastos no estan prou treballats, cosa que deixa a mitges la narrativa musical de l’òpera straussiana, que compta amb el genial llibret d’Hugo von Hofmannsthal. Tampoc hi van ajudar gaire algunes imprecisions en les entrades i en la coordinació fossat-escenari. En tot cas, s’ha de dir que el treball amb l’orquestra titular es va notar i que les seccions van respondre bé a l’exigència de la partitura, tot i trobar-se a faltar aquella tensió abans referida. 

Katie Mitchell sí que subratlla els contrastos: el pròleg és ràpid, precipitat, gairebé a ritme de slapstick, mentre que l’òpera (la segona part) transcorre amb una lentitud que es mastega a l’escenari improvisat al saló on s’escenifica l’obra. La directora anglesa, en connivència amb el seu dramaturg de capçalera (Martin Crimp), ubica les dues accions en el mateix espai, tancat, on aprofita per col·locar els personatges del pròleg i també els amos de la casa com a espectadors de l’òpera, però transvestits: ella vesteix d’home i ell de dona. Hi ha idees brillants, una excel·lent direcció d’actors i un bon treball de caracterització de personatges, però també un concepte sobrer: Ariadne embarassada i el posterior part d’un nadó que serà cuidat per les nimfes. Aquest apunt reforça innecessàriament el, d’altra banda, reeixit rerefons feminista del muntatge. 

El primer cast de l’espectacle compta amb una intèrpret sensacional, la mezzosoprano Samantha Hankey al servei del compositor. Veu dúctil, amb centre vellutat i sense problemes de projecció; tot i cantar tan sols al pròleg, va ser la indiscutible guanyadora.

La soprano Miina-Liisa Värelä substituïa la inicialment prevista, Iréne Theorin. La seva Primadonna/Ariadne va pecar d’algunes notes calades i d’uns aguts lleument estridents. L’emissió quedava de vegades tapada per l’orquestra i, si bé va culminar bé la feina en el duet final amb Bacchus, un número tan sensacional com Es gibt ein Reich va passar sense pena ni glòria.

Tothom sap que Strauss sotmet els tenors a tessitures inclements i el rol de Bacchus n’és un bon exemple. Però el cantant austríac Nikolai Schukoff no sembla gaire afí a les subtileses i les primeres invocacions a Circe feien témer el pitjor. Al final no va ser així, tot i que la prestació del tenor austríac no passarà a la història.

Esperàvem molt de la Zerbinetta d’Elena Sancho Pereg. Físicament, encaixa perfectament amb el personatge i va atacar sense problemes els mi sobreaguts, els trinats i la coloratura de Grossmächtige Prinzessin. Però li va mancar aquell deix de picardia que és fonamental per definir el personatge.

Molt bé les màscares de la Commedia dell’arte (Benjamin Appl, Vicenç Esteve, Alex Rosen i Juan-Noval Moro), ben conjuntades i eficients les dues nimfes i Eco (Sonia de Munck, Anaïs Masllorens i Núria Vilà) i un luxe els dos mestres al pròleg: el de ball (Roger Padullés) i el de música (José Antonio López).