Johann Adolf Hasse reviu gràcies a Vespres d'Arnadí

PeraladaEl conjunt Vespres d'Arnadí ha recuperat de l'oblit l'oratori de Johann Adolf Hasse Sanctus Petrus et Sancta María Magdalena, i amb ell ha inaugurat la tercera edició del Festival de Pasqua de Peralada, en clara harmonia amb un dels eixos del certamen, la recuperació del patrimoni musical. I és que l'obra, composta per a orquestra de cordes, continu i veus blanques i estrenada el 1758 a Venècia, encara no s'havia pogut escoltar mai en directe a l’estat espanyol.

En una església del Carme plena de gom a gom, Dani Espasa va anar desgranant una de les peces més captivadores del compositor barroc, escrita com a introducció ampliada a un emotiu Miserere en re menor final en què música i dramatisme es fusionen en un diàleg entre sant Pere, Maria Magdalena i tres personatges menors dels Evangelis –Maria Salomé, Maria mare de Jacob i Josep d'Arimatea– en què expressen el sofriment per la mort de Crist.

Cap a un final corprenedor

Dani Espasa, des del teclat, va transmetre la passió i precisió dramàtica de l'obra encomanant tremp als seus quinze músics i conduint-los pels millors viaranys, tant en els ritmes accelerats com en els més pausats i emotius, i els músics li van respondre amb precisió mil·limètrica i creant sonoritats de gran nitidesa i alta sensibilitat.

Vocalment el resultat no va ser tan compacte. Van destacar per qualitat i musicalitat la soprano Marie Lys (Maria Magdalena), de veu plena i rica en matisos, amb uns aguts precisos i una tècnica aplicada amb mestria, especialment a l'ària Semper fida, o mea pupilla; i també el sopranista Rafael Quirant (Josep), que va sobresortir amb nota a O portenta aeternia moris per la puresa de la seva veu cristal·lina, ben projectada, d'aguts impactants i interpretació segura.

Maria Espada (Maria Jacobí) va demostrar bona coloratura i emissió i Anna Alàs (Maria Salomé) va destacar un cop més per la seva àmplia tessitura, amb un Si Deo dilectae de greus profunds i gran musicalitat.

En canvi, el contratenor Valer Sabadus (sant Pere) va ser desigual, amb una veu poc timbrada al principi, dificultats d'emissió en els greus i una lectura constant de la partitura que li va restar espontaneïtat. Tot i anar agafant el to al llarg del vespre, l'ària més coneguda de l'oratori, Mea Tormenta Properate, una autèntica joia, no va aconseguir encendre els focs artificials esperats.

El Miserere final va ser corprenedor. Les veus blanques del Cor Infantil Amics de la Unió, d'afinació treballadíssima, en solitari o amb els cinc solistes, va sonar pur i lluminós en un final esclatant.