MÚSICA CLÀSSICA
Cultura 16/10/2018

John DeMain: “Bernstein es veia a si mateix com un músic global, i ho era”

El director d'orquestra commemora el centenari del naixement del compositor encapçalant 'Candide' al Liceu

Marta Porter
3 min
John DeMain: “Bernstein es veia a si mateix com un músic global, i ho era”

BarcelonaEl Liceu celebra el centenari del naixement de Leonard Bernstein amb l’estrena de Candide (1956) en versió concert semiescenificada dirigida per John DeMain, compositor, director musical de la Madison Symphony Orchestra des de fa 25 anys i estret col·laborador de l’autor de West Side story.

¿ Candide és una òpera, una opereta o un musical?

És una opereta a l’estil europeu. Candide neix d’una novel·la picaresca de Voltaire i el protagonista és víctima constant de l’infortuni. El que li passa a Cunegunda és terrorífic, però perseveren en la idea que encara que tothom es mati viuen en el millor de tots els mons possibles. Càndid viatja per tot el món, a Amèrica del Sud, a Europa... Això li dona a Bernstein l’oportunitat de capturar músiques i sons de tots aquests països i conjugar-los amb el seu marc de referència que és el segle XIX i èpoques anteriors.

¿Per què sovint a Bernstein se’l considera només compositor de musicals?

Stephen Sondheim deia que el públic tendeix a esperar el que es fa en un determinat teatre, així que quan entren en un teatre de Broadway esperen un musical, encara que la música sigui molt sofisticada. George Gershwin era un gran compositor de musicals que només va fer una òpera, Porgy & Bess, meravellosa, però va morir un any i mig després. Bernstein, en canvi, es veia a si mateix com un músic global, i ho era. Era molt conscient del que escrivia en cada moment; quan feia musicals utilitzava músiques populars com ara el jazz -es pot veure a On the town i West Side story -, però quan escriu Candide o les tres simfonies hi ha molts referents de la música clàssica. I per això va ser molt criticat.

¿No el van entendre?

Els crítics no el van acabar d’acceptar mai com a compositor de música clàssica, no entenien que algú que havia escrit West Side story fos el director de la Filharmònica de Nova York [càrrec que va ocupar entre el 1958 i el 1969]. No entenien que dominés tots aquests gèneres tan diferents. El Lenny [Bernstein] tenia una personalitat molt forta, i a causa d’aquestes crítiques tan severes va deixar d’escriure. Volia ser considerat seriosament. No va ser fins anys després que va tornar a compondre. Quan anys més tard vaig dirigir a Europa l’estrena de la seva òpera A quiet place (1983) ningú va tenir cap dubte que havia escrit una òpera.

¿Quin és el llegat que ens ha deixat Bernstein?

Va ser ell mateix i va elevar el nivell del gènere musical. Crec que, com a compositor, la seva música teatral sobreviurà a les seves composicions clàssiques a excepció potser de la Simfonia núm. 2 “Age of anxiety” (la 1 i la 3 ningú les toca), un veritable concert de piano que dirigiré el mes que ve a Wisconsin com el meu particular homenatge al Lenny. Però obres com Candide, On the town, Wonderful town i sobretot West Side story són sorprenents, grans obres de la història de la música. Com a director de la Filharmònica de Nova York va defensar molts compositors americans i va enregistrar moltes obres noves, a més de les llegendàries simfonies de Mahler. I també ens queden els seus programes televisius, Young people’s concerts, de la sèrie Omnibus, que han quedat per a la posteritat gràcies al DVD i que potser educaran una nova generació de joves a escoltar música clàssica.

Bernstein també va donar molt de suport a la música clàssica nord-americana.

I tant. Com a director de la Filharmònica de Nova York va estrenar obres de molts compositors americans, d’Aaron Copland, Charles Ives, William Schuman, David Diamond... Això va obrir la porta a nous músics com ara John Adams o Philip Glass, que va ser un inventor i va trencar el que es feia fins aleshores portant la música nord-americana a Europa. Ara tenim una compositora molt bona, Jennifer Higdon. A Europa van apostar per la música dodecafònica bloquejant la música nord-americana, mentre que als Estats Units l’interès per la música dodecafònica era zero; la gent marxava dels concerts. A Amèrica el públic paga per l’art, mentre que a Europa és el govern qui paga. Si al públic no li agrada una obra, ningú dona diners, o sigui que els compositors han de pensar també a agradar a l’audiència. Bernstein també va ser el primer director nord-americà d’una gran orquestra americana; a les dècades dels 60 i 70 hi havia un gran interès a tenir directors nord-americans. Ara s’ha imposat la idea que, com que fem música europea, hem de tenir directors europeus. Michael Tilson Thomas es retira, David Robertson deixa la Simfònica de Saint Louis. Ens hem quedat sense directors nord-americans. Era el que el Lenny anomenava “la mística del director europeu”.

stats