Jonas Mekas: un refugiat sense pàtria acollit a Locarno

Locarno (suïssa)El compromís del Festival de Locarno amb el cinema independent s’exemplifica enguany amb la presència de dos nonagenaris imprescindibles per entendre la història de l’altre cinema nord-americà, en tots els seus vessants. D’una banda, el director i productor Roger Corman, que rebrà un homenatge la setmana que ve. De l’altra, i en contrast total amb el cinema de gènere practicat per Corman, Jonas Mekas, de 93 anys, el protagonista absolut del film que ha inaugurat la secció paral·lela Cineastes del Present, I had nowhere to go, de Douglas Gordon. Una experiència fílmica que té el seu origen en el llibre homònim que Mekas va publicar el 1991, un dietari de la seva experiència com a fugitiu de la seva Lituània natal durant la Segona Guerra Mundial, l’empresonament en un camp nazi i el pas per camps de refugiats durant la postguerra fins a arribar a finals dels 40 als Estats Units, on es convertiria en figura clau de l’avantguarda cinematogràfica nord-americana. A tall d’exemple, va ser detingut per exhibir Un chant d’amour de Jean Genet, un curt sobre l’amor homosexual de dos presoners.

Dietari i exili són dos conceptes claus en la forma i fons de l’obra de Mekas, que va fer de l’experiència personal i l’observació quotidiana una forma d’expressió que sublimava, a través de l’experimentació i la poesia visual, en els seus vídeos casolans. A Walden (1969) recollia la seva vida al Nova York dels anys 60 amb aparicions de personalitats de la vida artística alternativa com Andy Warhol, el grup The Velvet Underground o el també cineasta Gregory Markopoulos, i a Reminiscences of a journey to Lithuania (1972) retratava la seva família i la seva pàtria a partir d’un breu retorn que va fer al seu país.

Un poema cinematogràfic

Tot i ser el gran protagonista de I had nowhere to go, Mekas es desmarca de les decisions artístiques del director del film: “Més enllà del text i de la meva veu, no he contribuït en res al film. No tenia ni idea del que faria. Era la seva idea, va llegir el llibre i va tenir la visió de com el volia fer i ho va fer”, diu a l’ARA el veterà cineasta. De fet, Mekas sempre ha defensat un cinema poètic deslliurat de la trama, i el film de Douglas sí que en té: “És narratiu, però alhora té l’estructura d’un poema que et deixa espai perquè interpretis, pensis i imaginis. Com en un poema, cada vegada que el llegeixes veus una cosa diferent. Crec que ha fet una cosa molt interessant”, explica.

En el film de Gordon gairebé no hi ha imatges. La pantalla en negre regna durant bona part del metratge, només interrompuda, de tant en tant, per imatges desconcertants -un ximpanzé, una llimona aixafada per un peu, uns peus caminant per la neu...-, a priori desconnectades del relat de la veu en off del mateix Mekas, que llegeix fragments del seu dietari. Amb la pantalla fosca, el so adquireix un protagonisme inevitable amb la inclusió sobtada d’explosions després del silenci més absolut. O el soroll de rodes de tren que ajuda a crear imatges mentals en l’espectador. “Es una pel·lícula!”, reivindica Mekas quan se li comenta que la cinta és un film de sons: “Cap pel·lícula està feta només d’imatges. Sempre hi ha so. I què és una imatge? Un color és una imatge. La pantalla negra és una imatge i el negre t’afecta emocionalment d’alguna manera, com ho pot fer el blanc i el vermell”, dos colors que també omplen la pantalla en moments aïllats de la cinta.

A diferència del llibre que adapta, el recorregut del film no és cronològic. És un relat en dos temps en què es van alternant fragments de l’inici del viatge amb d’altres de l’exili americà. “No és una cronologia del meu llibre o de la meva vida sinó que transmet el sentiment del que significa ser un desplaçat, fora del teu país, sense que cap nació et vulgui”, explica Mekas. La comparació amb l’actualitat és inevitable: “És com el que passa avui dia, però abans estàvem en una situació millor perquè ACNUR, l’organització de Nacions Unides per als refugiats, després de la Segona Guerra Mundial es preocupava i tenia cura dels milions de refugiats a Europa. Ens alimentaven, realment ens cuidaven. Això ara és impossible. És un caos, una tragèdia i ni tan sols pots ajudar. Si intentes portar menjar, et disparen”.